El proppassat dilluns la presentació, a l'FNAC de València, del llibre "Noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana", d'en Vicent Flor (Afers. Catarroja, 2011) fou boicotejada per aquells que odien la llibertat d'expressió. Els uns disfressats de "valencianistes" ( les J.J. GAV ), els altres al descobert (España 2000) insultaren, interromperen i amenaçaren el personal assistent. Fins i tot es permeteren la gosadia de fer apologia de la violència política (mofant-se de Guillem Agulló, assassinat el 1993 a l'Alt Millars per uns boneheads). La policia, que estava avisada, tardà més de mitja hora en arribar i s'endugué, emmanillat, l'ex-falangista i líder de l'extinta Coalició (n) Valenciana, Juan García Sentandreu, per alliberar-lo unes hores més tard. Aquesta és la darrera baula d'una cadena que s'inicià els anys de la Reforma Política i que encara, hui dia, atia la dreta governant quan li abellix. Què dirien els grans mitjans si la notícia haguera passat a Euskal Herria?...
En fi, per collar aquestes fuetades del blaverisme residual que encara es resisteix a dissoldre's faríem bé de recórrer la bibliografia que els ha analitzat. Ens trobem, així, entre d'altres, les següents obres:
-"La pesta blava", de Vicent Bello (Eliseu Climent Editor, València 1988)
-"És més senzill encara, digueu-li Espanya" (Francesc de Paula Burguera, València, 3 i 4. Premi Joan Fuster d'Assaig 1989)
-"No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme" (Francesc Viadel, Barcelona, L'esfera dels llibres, 2006)
En el present post hi trobareu un ampli resum del primer d'aquestos treballs a l'entorn del fenomen blaver.
Enllaços per a la lectura:
LA PESTA BLAVA
1. DE LA CRISI AL MODEL VALENCIÀ DE FEIXISME DE MASSES (pàgines 13-63)
Els elements d’una crisi
En el període de temps que va des de l’any 1973/1976 fins el 1982 ens trobem al davant d’una doble crisi política, tant planetària (la Guerra del Yom Kippur, amb la subsegüent revolució del petroli) com ibèrica (fi de les dictadures portuguesa –Revolució dels Clavells, 1974- i espanyola –mort de Franco, 1975- ). A banda cal comptar amb un marc econòmic ben inestable (inflació, atur...) que menà, globalment, al triomf d’un nou model de capitalisme: el monopolista transnacional ( aquest, d’abast terrestre, s’imposa sobre les caduques estructures dels estats-nació, limitades als seus particulars límits fronterers) i la fi, a curt termini, de la seua alternativa. En efecte, els països addictes al socialisme real s’enfonsaren –llevat de casos aïllats com ara Cuba o Corea del Nord- ràpidament: si l’any 1989 queia el mur berlinés i, amb ell, el Teló d’Acer (W.Churchill, 1948), amb la dissolució de l’URSS (1991), vagament substituïda per la CEI, l’edifici s’ensorrava definitivament.
Quant a l’Estat espanyol s’engega el procés de Reforma Política (amb la disposició homònima, del 1976) que, anant de la llei a la llei, sense ruptures formals, desembocaria en la segona restauració borbònica, estructurada com a monarquia parlamentària. No acabaria de completar-se, aquesta transició democràtica, fins l’aprovació, en referèndum, de la Constitució (1978) i l’arribada del PSOE a la Moncloa, amb Felipe González, l’any 1982. Al meu parer l’etapa, que ha estat idealitzada com un èxit rotund, no té res de modèlica, atés l’alt grau de violències que hi actuaren, condicionant-la. No només els grups més revolucionaris, com els GRAPO o ETA, sinó també grupuscles d’extrema dreta (Batallón Vasco-Español, Fuerza Nueva) i, fins i tot, el propi exèrcit franquista, l’incipient GAL i els sectors retrògrads ( búnker) d’un règim que, i cal fer-ho notar, mai no ha vist depurades les seues responsabilitats penals (Llei d’Amnistia, 1977). Ben al contrari que les antigues potències feixistes (execució de Mussolini, 1945; Judicis de Nuremberg, 1946; Ocupació nord-americana del Japó, 1945-52) o, més avant, les democràcies populars (Ceaucescu és assassinat a Romania, prohibició dels Partits Comunistes a països de l’Est) a casa nostra cap dirigent franquista fou jutjat (Fraga fundà, tranquil·lament, AP, refundat com a PP el 1990) ni les seues sigles (FE-JONS) s’il·legalitzaren. Econòmicament el procés d’entronització del capitalisme internacional culminà amb els Pactes de la Moncloa (1977). L’entrada de l’Estat a la CEE i l’OTAN (1986) acabaria d’arrodonir el procés de satel·lització comandat des de Brussel·les (eix franco-alemany) i Washington.
Anant per feina, Bello ens fa saber com, mentrestant, al País Valencià una triple crisi coincidia per tal de confegir el brou de conreu perfecte per a la gestació, primer, i enlairament, després, d’un model propi de feixisme:
Econòmica: especialment, la indústria del moble i calcer, abundant al Baix Vinalopó (Elx).[1]
Política: l’incertesa respecte de l’evolució del procés de Reforma Política.
Sòcio-cultural: contracultura i secularització incomodaren la moral conservadora petit-burgesa.[2]
Des del vessant sociolingüístic trobem posicionaments situats els uns (elits castellanitzades) dels altres (normalització i autocentrament) als antípodes. Així, existia, d’una banda, una concepció del català com a llengua decadent, pròxima a l’extinció (franquisme, immigració) i dels catalanòfons com a gent rústega, del camp, de poble, sense formació acadèmica ni estatus social.[3] De l’altra, un nou corrent, que arrelava amb força a la universitat, pretenia fer de la llenguà pròpia l’eina normal d’expressió d’un poble al que li calia abocar-se al món del seu espill estant, autoreferenciant-se.[4] Aquest compromís de la càtedra li guanyà l’odi dels sectors liquidacionistes, per tal com prestigiava socialment el vernacle.
Fou en les classes mitjanes (fonamentalment les dels dos grans nuclis urbans, València i Alacant) caracteritzades pel seu castellanisme lingüístic, nacionalisme espanyol i autoimatge provincial que el nou model de feixisme valencià (el blaverisme) faria forat. Aquest, però, nasqué en un àmbit ben reduït, el búnker-barraketa, és a dir, els franquistes valencians afèrrims, que controlaven bona part de les institucions, com ara l’Ajuntament i Diputació de València (Miguel Ramón Izquierdo i Ignacio Carrau respectivament). Aquest grupuscle, endemés, comptava amb membres de les diverses famílies del Movimiento: carlins (Chulià Vicent, Martín Villalba), falangistes (Miquel Adlert) i catòlics (Xavier Casp).
És en aquest context que l’Estat –preocupat per una possible entesa entre els Països Catalans- intervingué, a bastament, al nostre País amb l’objectiu d’articular com a moviment seriós el que, en primer terme, no havia estat sinó una reacció desesperada de la dreta local més ancorada per combatre l’hegemonia de l’esquerra, que palesarien les votades a Corts Generals del 1977. Ho féu amb el desembarcament a València d’Abril Martorell, home de l’UCD de Suárez, que, ací, tingué en Attard i Broseta dos dels seus homes claus. Mentre aquest partit feia seu el missatge blaver d’altres entitats contràries a la cohesió territorial valenciana (com la Caja de Ahorros del Sureste, actualment CAM; o Las Provincias, dirigit per José Ombuena- antic falangista en la guerra d’Espanya- primer i MªConsuelo Reyna –agent de la censura- després) s’hi adherien entusiàsticament. L’esquerra, al seu torn, es mirava el fenomen amb sornegueria, suposant-lo foc d’encenalls de ràpid esvaïment. Llàstima, perquè aqueixa miopia encara la paga.
Caracterització del model valencià de feixisme
Àmbit d’actuació
El País Valencià. L’stablishment el veu amb bons ulls perquè, donat el seu marc d’actuació parcial, no pot aspirar a conquerir l’aparell estatal ni crear, així, conflictes internacionals.
Funció político-econòmica
Acció repressiva en contra de la classe obrera, el progressisme, la recuperació nacional, i d’altres moviments d’un caràcter més sectorial: feministes, ecologistes, punks, okupes, etcètera.
Novetats
Extrangeritza la població autòctona i natural del país (els catalanoparlants).[5]
La xenofòbia anticatalanista desplaça els processos habituals de lluita de classes en un sentit ultrareaccionari en polaritzar contra l’esquerra (catalanista) l’acció dels sectors populars convocats amb un missatge falsari d’exaltat regionalisme. Tot el malestar difús, també, de les classes mitjanes se centra a extirpar el virus catalanista, pretesament al servei d’un imperialisme catalunyés o, més especialment, barceloní, alhora que s’amaga l’autèntic conflicte –latent- que suposa la minorització lingüística envers el castellà i l’opressió social des de dalt.
Amb les seues consignes i eslògans rudimentàriament elaborats el blaverisme aconseguí d’intitular-se com el valencianisme i centrisme, desplaçant vers la marginalitat i la traïdoria els qui més esforços havien esmerçat en el redreçament del País, que, d’ara endavant, serien titllats, despectivament, de catalanistes. A més de travestir-se de demòcrates feren fora d’UCD i AP personatges vàlids i ben valencians com és el cas de Francesc de Paula Burguera (que crearia el PNPV) i Joaquín Muñoz Peirats respectivament.
3. EL PROCÉS EVOLUTIU DEL BLAVERISME (pàgines 67-138)
Etapa incial (1976)
-Reacció d’elements tardofranquistes a la Reforma Política.
-Membres
Mèdia del Movimiento (Levante, CNS, Hoja del Lunes)
Institucions predemocràtiques: Ajuntament i Diputació de València.
Junta Central Fallera (Ramón Pascual Lainosa)
-Àmbit d’actuació: València Ciutat, el cap i casal.
Etapa de consolidació
-Incorporació a l’acció política valenciana d’UCD i AP.
-Extensió extravalentina: grupuscles d’extrema dreta de l’Horta, Camp de Túria Alacant i Elx.
-Assumpció d’una simbologia: Senyera Coronada, regne de València, Llengua Valenciana.
-Apropament a la societat civil: Centre de Cultura Valenciana (rebatejat l’any 1978 com a Acadèmia, hui RACV), Lo Rat Penat, Ateneus, marítim i mercantil, Corpus, Altars Vicentins, Confraries marineres del Cabanyal...
-Auge de la violència. Objectius: Consell Preautonòmic, alcaldes esquerrans, PSPV, PCPV, PSAN, béns privats (cotxes amb enganxines del PV, quatribarrades...).
Aquest estadi es clou amb l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, l’any 1983, pel Congrés dels Diputats espanyol, a resultes del pacte entre UCD (Abril Martorell) i Alfonso Guerra (PSOE) que deixà en orris l’entesa que les forces valencianes havien signat a Benicàssim (nacionalitat històrica, màximes competències –via article 151-, País Valencià, senyera amb blau) i, ni cal dir, el projecte independentista (Estatut d’Elx). Sí la retallada a les reivindicacions majoritàries que ens dugueren a ser una regió, (Comunitat, de veïns?) amb un autogovern (¿) esquifit (article 143) eixí endavant fou, en bona mesura, per la pressió del blaverisme. Aquesta coadjudà al distanciament que de la racionalitat (unitat de la llengua) feren elements importantíssims d’organitzacions progressistes, com ara Antonio Palomares (PCPV) o Manuel del Hierro (família tronco del PSOE valencià).
Etapa d’estructuració com a moviment polític autònom
-Emancipació del blaverisme polític més radical respecte dels seus benefactors (UCD)
-Creació d’Unió Valenciana, exacerbament del discurs anticatalà.
-Decadència de grupuscles blavers primigenis (URV, ENV)
-UCD i AP, per no perdre mercat electoral, agreugen el seu anticatalanisme.
-Disminució de la violència, reservada per a dates assenyalades (9 d’Octubre, 25 d’Abril)
-Els aldarulls al carrer són substituïts per una política d’obstruccionisme intern a les Corts.
Mentre els nuclis de presa de decisions s’allunyen com més va més del ciutadà (UE, OTAN) el blaverisme difon la utopia compensatòria d’una regió autònoma.
La matriu anticatalanista
Aquest apartat s’inicia amb un reguitzell de citacions anticatalanistes emeses per l’òrgan d’expressió de Falange, la Conquista del Estado, durant els anys de la Segona República Espanyola. Tot comparant-los amb les equiescències publicades per Las Provincias ( tant en els editorials, com en les columnes dels col·laboradors i, sobretot, la secció en què els més exaltats perbocaven la seua bilis, el Cabinista) el parentiu ideològic d’aquelles amb aquestes sembla evident. No és d’estranyar, doncs, aquest mimetisme, car el director del diari, José Ombuena, combaté amb els nacionales a la guerra i publicà lloes als colpistes mentre els judicis sumaríssims enviaven al no-res milers de persones aplicant la retroactiva Ley de Responsabilidades Políticas (1939).[6]
Factors que afavoriren l’eixamplament de la base social procliu a les tesis blaveres:
-Castellanització imperant de la burgesia i àmplies capes de les classes mitjanes les quals, a més, no tenen cap mena de consciència de País.
-El fet que els drets democràtico-nacionals foren reivindicats, fonamentalment, per joves d’esquerres.
-La tradició psicocultural ambivalent dels valencians respecte del Principat. (complex d’Edip?)
-Forta castellanització de València, centre difusor del fenomen i capital avortada del País.
Herències ideològiques en què s’abeura el blaveram:
-Centralisme espanyolista, tant conreat pel franquisme.
-Anticatalanisme particularista conservador (Josep Mª Bayarri, El perill català, 1931)
-Substrat lerrouxista del republicanisme blasquista d’inicis del S.XX (PURA, El Pueblo)
-Tradició del feixisme clàssic falangista
La construcció del bloc social reaccionari
Trets ideològics
-Nacionalisme espanyol extremat.
-Estatalisme.
-Apologia d’un suposat ordre natural que demanaria l’existència de jerarquies.
-Racisme, recurs a la víctima propiciatòria.
-Defensa de la família tradicional/patriarcal.
-Ruralisme i paisatgisme alhora que defensen el progrés material del món modern.
-Populisme (parlar en nom del Poble) i costumisme (Micalet, Geperudeta, Falles, Paella...)
-Antiintel·lectualisme fonamentat en la religiositat.
-Validació de la violència.
-Apologia de la comunitat orgànica, mancada de conflictes d’interessos.
Com qualsevol moviment feixista, el blaverisme no dubta a fer servir un discurs maniqueu i contradictori, despreocupant-se’n de tanta inconsistència programàtica, de fàcil digestió per les masses alienades:[7]
-Els catalanistes seran acusats, segons convinga, de marxistes o agents burgesos.
-Combinaran l’acció parlamentària (Corts, Congrés) amb aldarulls al carrer.
-Mesclaran pretensions de respectabilitat amb provocacions verbals navalleres.
-Defensa d’una moral tridentina mentre alguns dirigents sovintegen prostíbuls homosexuals
No podia mancar, en aquest batibull de paral·lelismes amb els feixismes clàssics, el recurs a la figura del cabdill, el lideratge del qual és inqüestionable, garebé sagrat –totèmic. L’escollit fou un membre actiu del món faller, Vicent González Lizondo, desconegut en el món polític fins que l’altaveu mediàtic de Las Provincias l’encimbellà a l’altura de tribú de les masses.
Però, com pogué un moviment marcadament minoritari penetrar en la massa social amb una tan profunda intensitat? És clar que els calers i l’organització no davallen del cel. A algú li interessava fer bullir l’olla dels valencians enmig de la convulsa Transició.
L’embrió de l’expansió blavera el trobem a PROCUVASA (Promoción de la Cultura Valenciana S.A). Talment un polp amb múltiples braços aquesta empresa sembla tenir moltes ramificacions, i tots els camins porten a l’UCD. Fixem-nos: fou la seua la seu en què es creà el Consell Valencià (rèplica blavera al Consell Preautonòmic), començà la seua tasca goebbelsiana la revista Murta (1978) o instal·là durant un temps la seua residència el GAV. El fet que la seu provincial de l’UCD es trobara, curiosament, just al davall, fa de malfiar.
D’altres empreses i institucions directament compromeses amb el finançament del feixisme blaver. És el cas de la Caixa d’Estalvis de València, encapçalada per Marcelino Alamar, del qual n’era el secretari Manuel Broseta. Sense eixir-nos-en de l’espai usurer entropessem amb la Caja de Ahorros del Sureste –rebatejada CAM, el 1988. Aquesta, comandada per Vicente Ramos Pérez, tenia un full de ruta ben clar: provocar la secessió del migjorn valencià per tal d’agregar-lo a les províncies de Múrcia i Almeria en el fantasiós i irreal Sureste español. És des d’aquesta entitat que s’articuà un periòdic, La Verdad, controlat per l’Opus Dei, com altaveu difusor de la enrònia. El propi Ramos acabà tocant tots els pals: de primer, picà la porta d’UV. De més a més, i argüint el suposat separatisme (¿) dels lizondistes acabà en un altre projecte: Alicantón. Aquest sí que n’era, de separador, en pretendre fer de l’ahistòrica província d’Alacant una autonomia diferenciada, el País Alicantino (sic). El fundador d’aquest partit fantasma (només tingué un pèl de ressò a la ciutat del Benacantil, amb uns resultats ridículs), Miguel Navarro Sala, resultà ser l’activista blaver dels anys setanta que es feia anomenar Toni Sala. El seu cantonalisme de curta volada, com el de l’Horta, mirà d’envoltar-se d’altres pseudoinstitucions i sigles per tal d’aparentar un mínim de respectabilitat: IAEL (Instituto Alicantino de Estudios Lingüísticos), UPRA (Unión Provinvial Alicantina), AUIA (Asociación Independiente Universitaria Alicantina)...Gaia els crea i ells, els antivalencians, s’apleguen.
Entre més, s’afegí a la rotllana blavera una fracció important del sector cítricola (com ara Pascual Hermanos) que ensems collava el València C.F (J. de Miguel fou president, alhora, del Comité de Gestió dels Cítrics i l’entitat esportiva) mitjançant el control de la seua Junta Directiva justament a l’època en què el club adoptà l’estètica i el missatge blavers (canviaren la franja blanca horitzontal de l’escut per una de blava, dissenyaren la samarreta model senyera coronada) i abandonà la bona gestió (ruïna econòmica, descens a Segona Divisió, el 1985). Els successius presidents (Ramos Castro, Vicente Tormo, Arturo Tuzón) donaren suport al grup d’ultres violents, Yomus, caracteritzat pel seu feixisme anticatalanista.[8] Aquesta colla de lumpen, fills de mamà i nazis tingué en Carlos Serrano, el Abogado, el seu cap. Ell mateix reconeix que el propi club, de vegades, els ha pagat les entrades, i fins el transport, per tal de traslladar-se a animar els blanc-i-negres en les seues visites a altres estadis.[9] Atés el llarg llistat de desordres públics protagonitzats pels Yomus (atac al bus de l’UE Figueres -21-10-1986; apedregament de l’autocar de l’Elx i del cotxe particular de l’àrbitre -26-1-1987;llançament de pedres al bus del Barça B -26-2-1987; atac a un bus que conduïa seguidors del CE Castelló i llançament de pedres contra dos cotxes de seguidors orelluts -21-2-1987) de què donà compte la premsa valenciana en tan sols uns mesos (resseguibles a les pàgines 124-129) és inexplicable el nivell de tolerància que havien desenvolupats els manaires xès. Llevat que ja els anara bé, per motius de coincidència ideològica.[10]
D’entre les empreses privades que fomentaren, amb cooperació crematística, el monstre blaver hi ha JOBAC (Silla), Vicente Santaperpètua (Alaquàs), els germans Lladró. De la Safor no en mancaren, de subscriptors: Hermanos Chova (Gandia) i Peiró Camaró (l’Alqueria de la Comtessa) hi participaren a cor què vols. El llistat de col·laboracionistes, tant empresarials com “lletraferits” pot consultar-se a les pàgines 115-117 de l’obra.
UNA APROXIMACIÓ TIPOLÒGICA (pàgines 141-215)
En aquest apartat Vicent Bello mira d’establir una classificació del feixisme regional- la taxonomia blavera, vaja!- i li’n surten diversos, de tipus:
Protoblavers
Serien els precursors del moviment reaccionari, distingint-se’n tres extraccions: hispanofeixistes (José Ombuena), antinormativistes (Josep Mª Bayarri inventà una ortografia fonamentada en el seu idiolecte valentí, l’any 1922) i particularistes locals (Antonio Ubieto, catedràtic d’Història Medieval a la Universitat de Saragossa, del qual n’és deixebla l’adés referida García Broch –avui, pel 2011, en la formació de l’ex-falangista Sentandreu, Coalición Valenciana.
Blavers inicials
Aquells que signaren l’acta de naixement del secessionisme i als quals s’afegiren, els primers mesos del 1976, els protoblavers. Són, bàsicament, les restes institucionals tardofranquistes ( Miguel Ramon Izquierdo, senador d’UV quan es publicà el llibre; Ignacio Carrau Leonarte, a més del sindicat vertical CNS) i un grup d’escriptors botiflers (Xavier Casp, Miquel Adlert) que traïren els temps de l’editorial Torre i les tertúlies domèstiques per enveja als nous valors literaris (Joan Fuster, sobretot) que els depassaven. Amb ells, sorgirien les teories a l’entorn de l’idioma valencià (llatí vulgar mossàrab, dialecte occità perifèric –tòpic llemosí-, evolució dels parlars ibers –ilergetes, edetans i contestans-...) com més va més surrealistes. Donaren, en fi, coartada intel·lectual a la maniobra que, encara que falsària, s’empassare milers de compatriotes d’aquells que el desaparegut Josep Vicent Marqués [11] encabia en la fosca consciència. La nòmina de suposats maítre à penser blavers s’engreixà amb les aportacions d’homes com Vicente Giner Boira (sort que el fill li eixí civilitzat[12]), propietari de Mangold i Aumar –l’empresa concessionària de l’AP-7- Diego Sevilla Andrés –catedràtic de Dret- Eduard Chulià Vicent –president del Círculo Aparisi i Guijarro, tan tradicionalista com el personatge-Vicente Luis Simó Santonja –membre del Club de Roma- o el ja referit Ramon Pascual Lainosa. D’aquest darrer, cal ressenyar que fou qui infiltrà l’anticos blaver al món faller i candidat a líder primigeni del moviment. Els seus favors, però, no foren pagats. De fet, Las Provincias ni se’n recordà, del seu obituari, passant de puntetes.
Blavers instrumentals
Personatges que, tot i conéixer els orígens i unitat de la llengua, se’n serveixen de la demagògia blavera a fi d’obtenir una bona bossa de vots, usant l’espantall de l’imperialisme català. Aquestes persones cultes, de façana democràtica, pertanyien, majoritàriament, a l’UCD. La seua participació, si més no pública, dels leit-motiv secessionistes, serví per presentar-los com un discurs seriós, a considerar, al davant de la societat. Abril Martorell, Attard, Manuel Broseta, Manglano del Mas i Enrique Monsonís, entre d’altres, en formaren part. Aquest últim substituí Josep Lluís Albinyana (sector PSPV del PSOE) al capdavant del Consell Preautonòmic.[13]
Blavers hiperideologitzats
Podríem convenir a descriure’ls com els exaltats del blaverisme. Duts al paroxisme, molts d’ells vorejarien l’homologació amb els camises parda italians dels anys vint, o, a l’Alemanya de Weimar, les Seccions d’Assalt. Per aquesta mena de gent qualsevol acte o manifestació que no combregue amb el seu estret marc ideològic són provocacions a què han de respondre amb l’acció. Tan se val una colònia d’escolars organitzada per ACPV, com l’escenificació teatral o la commemoració del 750é aniversari de la conquesta cristiana de València –Lizondo, en premsa, parlà d’una valencianía amb més de mig milió d’anys (sic)[14]
Manllevant-li els mots al propi Bello: “Rituals obsessivo-compulsius, dramatitzacions histèriques, interpretacions delirants i persecutòries, vivències de despersonalització i conductes psicopàtiques apareixen immediatament en observar les formes de procedir de l’anticatalanisme.”
Ateses les conductes, de violència gratuïta, d’aquestes persones, l’autor conclou que patixen una mena de complexe d’Edip on pretenen negar i carregar-se el pare (català) per amor a la mare (València).
Entre els ideòlegs més perspicaços adscrits, almenys de paraula, a aquest corrent trobem Juan Ferrando Badia (catedràtic de Dret Polític a l’UVEG: capaç de defensar, en diferents mitjans, l’eixamplament de la identitat valenciana en un, i l’europeisme falsament universalista en un altre.[15]), Baltasar Bueno (habitual columnista, encara, de Las Provincias) o Eduardo Primo Yufera, l’home del blaverisme al CSIC, més franquista que Franco.[16] Crearen una Associació d’Amics de l’Acadèmia, amb l’alcoià Gonzalo Ebri Ferrer. Mentrestant el màxim exponent de l’ACV, Carles Recio, publicava un Diccionari diferencial en què salvatge (català) era zulú (valencià). (¡)[17] No comments...
Blavers per impregnació
“Són aquelles persones que han assumit l’anticatalanisme en grau divers, i a causa, principalment, de l’efecte del bombardeig propagandístic persistent i reiteratiu. Constitueixen la immensa majoria de la massa blavera.”[18] És evident el caràcter de moviment reactiu i Aquest, a poc a poc, ha assolit l’status de regionalisme banal, tan inconscient com present.
“Jóvenes Nacionalistas Españoles”
Grosso modo, es caracteritzarien per:
-Perspectiva etnocèntrica de la cultura catalana (subalterna, desvaloritzada).
-Són de classe mitjana (tècnics, periodistes, funcionaris)
-Objectiu: consolidació irremissible de l’hegemonia social del castellà.
-Reaccionen contra qualsevol tímid avenç normalitzador.
De dretes:
-Eliseo Palomares: cronista de Sinarcas (els Serrans), col·laborador de l’ACV. Critica l’ús del català a les Falles.[19]
-Joaquín Calomarde: docent. Diferencia, falsament, entre castellà i espanyol amb un doble objectiu: difuminar l’absoluta hegemonia del castella i desterritorialitzar –estrangeritzar- la resta de llengües parlades a l’Estat.[20]
-Ricardo Bellveser: negre de Lizondo, col·laborador de Las Provincias, en què criticà la inclusió del Misteri d’Elx com a mostra de la cultura catalana.[21]Formà part de la Asociación de Escritores Valencianos en Lengua Catellana (AEVLC). Per cert que, actualment, presenta l’espai cultural “Encontres” a Canal Nou Dos. El PP sí paga traïdors.
-Benigno Camañas: Cadell de Mª Consuelo Reyna a LPV, rotatiu que abandonà l’any 1988 per tal d’engegar un projecte mimètic, Mediterráneo, òrgan del provincianisme castelloner. És un dels habituals en les “tertúlies” de TVV, tant al “Bon dia” de C9, com al 24Nit.[22]
-Pedro J. de la Peña: col·laborador de LPV fins l’actualitat.
D’esquerres:
Durant un temps la Cartelera Turia, revista valentina dedicada al cinema i l’art jugà a l’equidistància entre l’anticatalanisme violent i el catalanisme pacífic. Des de l’èxit d’UV el 1986, però, cessà la complacència amb els primers i les burles als segons.
Lerrouxistes
D’edat avançada. Tot i creure’s esquerrans els seus valors políticosocials eren indestriables dels plantejaments conservadors. Pouen el seu anticatalanisme del substrats blasquista – Azzatti a El Pueblo[23], poca broma!(inicis del S.XX) i franquista.
-José Mª López Corts (1902-1984): Tenia una columna pròpia, “Micalet, hora cero”, a LPV.
-Rafael Hernández Zafrilla: periodista, militant del PSOE. Fruïa, també, en redactar la columna “Caza al ojeo” a LPV. Des d’aqueixa talaia criticà l’ús del català per part del rector d’aleshores, Ramon Lapiedra, en l’acte d’obertura del curs a L’UVEG.[24]
-Manuel del Hierro: Passavolant de la política (PCE, PSOE, CDS), proclamà dur “el blau al cor”. Cap, com hem dit suara, de la família tronco, de l’Horta, del PSOE, en apuntar-se al CDS escrigué a LPV fins que se’n desentengueren, d’ell, quan es donà de baixa.
-José López Domingo i Santiago González Díez: ambdós militants del PSOE. Foren processats per un pamflet amenaçant contra Vicent Badia (militant del PNPVa Burjassot). Malgrat l’expedient que els obrí el comité nacional (valencià) el federal (espanyol) els readmeté i arribaren a l’equip de govern (com a batlle i tinent d’alcalde). L’any 1985 Díez fou jutjat per prostitució infantil. Domingo també abandonà el joc polític.
-Enrique Belenguer Donad: Amagant la seua militància a UV i, amb el pretext de la seua militància, jovenívola, com a llibertari, ataca ferotgement les sigles PV.[25]
Neoblavers
Caldria emmarcar el seu naixement com a reacció a la tercera etapa blavera. Suposarien una mena d’intent d’entesa, de tercera via, equidistant tant dels blavers com dels panques i que buscaria les bases on fonamentar un nacionalisme estrictament valencià, compatible amb el marc constitucional espanyol. Aquestse situaria al bell mig del ventall polític, entre el projecte païsoscatalanista i el secessionista, que seria una resposta als plantejaments del primer. Tant els uns com els altres, anirien errats. El seu text canònic, De impura natione, d’Eduard Mira i Damià Mollà, fou ràpidament contrarestat per un altre, València, 750 anys de nació catalana, de Josep Guia i Marín, l’històric dirigent del PSAN.
En parer de Bello els seus objectius polítics són sostraure vots, tant a l’UPV (corrents propers al centre-dreta) com d’UV (sectors més regionalistes i menys ideologitzats). Aquests neoblavers complirien tres funcions: exculpar la praxis feixista dels blavers, legitimar els valors del capitalisme i mixtificar la problemàtica democràtico-nacional en presentar, la valenciana, com una societat orgànica, com un cos harmònic.
El propi autor s’arrisca a aventurar que un projecte regionalista com el patrocinat per la tercera via només podria encarnar-lo el CDS, l’última esperança, segons ell, d’un centre-dreta valencià imbricat en l’aparell estatal, car situava AP com a partit residual i sense expectatives. A més, creia que el blaverisme ben prompte entraria en la quarta fase, aquella en què seria capaç de conquerir, per se, el govern, amb funestes conseqüències quant a la llengua i les llibertats.Val a dir que esmenar la plana a bou passat és molt fàcil, però el bo d’en Vicent no podia anar més desencaminat. CDS desaparegué amb celeritat, mentre que seria precisament AP –PPCV- qui es disfressaria de valencianista i assoliria el poder (1995) amb el pacte del pollastre amb UV per, més tard, fagocitar-la i campar, triomfal, amb majories absolutes (1999, 2003, 2007, 2011?). A part, la proposta neoblavera, anys a venir, cristal·litzaria en el Partit Valencià Nacionalista (PVN) de Pepa Chesa, una escissió de l’UPV. Aquest grup mirà d’acostar posicionaments amb UV i ENV, entre d’altres, per tal de bastir una Convergència Valenciana.[26] No seria fins l’any 1996, al Congrés de l’Eliana, quan UPV adoptà com a marc nacional el País Valencià i, dos anys després, fou el pal de paller del Bloc Nacionalista Valencià –nom manllevat, per cert, al primigeni Bloc de Progres Jaume I d’Elisu Climent- que la tàctica neoblavera fructificara, parcialment. La cobertura intel·lectual la subministraria Joan Francesc Mira amb el seu assaig Sobre la nació dels valencians. (València, 3i 4, València, 1997)
ALGUNES FORMES DE LA TEORIA I DE LA PRÀCTICA (pàgines 219-331)
Els nuclis confusionaris específics del blaverisme
Ateses les recerques de Bello el fenomen blaver tindria, quant a mecanismes discursius i d’agitació, un vast conjunt de coincidències:
-Greus distorsions en les estructures espàcio-temporals.
-Falsa identificació (com a valencianistes) i falsa diferenciació (lingüística).
-Preponderància dels pensaments projectius (aplicació personal d’estereotips).
-Lògica maniquea (bons-roïns) de la segregació i la identitat pura (blavera).
Aquests mecanismes miren de construir una realitat ad hoc, quimèrica, com a resposta a una realitat (lluita de classes, llengua catalana, fet diferencial) que no poden pair. El màxim exponent d’aitals conductes és l’òrgan de premsa, LPV. Segons l’autor els nuclis confusionaris de què se serveix el feixisme valencià (?) són els següents:
1- Fetititxisme nominalista en l’ús del terme “català”. Un mot que, sotmés al reduccionisme miop, vindria a significar, només, la territorialitat geogràfica de la CAC, açò és, el Principat.
No és d’estranyar, doncs, que, aplicant aquesta mentalitat –en què cada cosa té la seua paraula i la complexitat ha d’ordenar-se jeràrquicament- qualsevol referència a la catalanitat dels valencians –ni que siga idiomàtica- siga conceptuada com una agressió, imperialista, des del nord.
2-Identificació entre catalanitat cultural i catalanisme polític. Aquest axioma inclou, a més, el sotmetiment de la primera al darrer.
De resultes d’esta identificació determinista –una cosa és la llengua que es parla i tota una altra l’asdscripció nacional i l’ideari amb què hom puga combregar- el fet, natural i innocent, que un valencià parle la seua llengua pròpia seria símptoma de simpatitzar amb les tesis fusterianes.
3-Homogeneïtzació de totes les formes de “catalanisme polític” en una massa indiferenciada.
Qualsevulla organització que no accepte, fil per randa, el credo blaver és considerada enemiga. És la clàssica divisió entre els bons (ells) i els dolents (ací entren des del catalanisme més desacomplexat i coherent –EI, PSAN- fins els sectors més nostrats del PSOE –Vicent Soler, Ximo Puig- passant pels nacionalismes autonòmics de nord –CiU-, sud –UPV-BLOC- i llevant –PSM, UM-).[27]
4-Interpretació de la no-castellanitat en termes de no-espanyolitat o antiespanyolitat.
Fonamentats en una visió vuitcentista del concepte d’estat-nació (en què Espanya no acomplix sinó la primera condició) els blavers trobaren en les famílies caracteritzades per la dimissió lingüística (acastellanades per ascendir socialment, talment els coents dels sainets d’Escalante)[28] el seu públic més fidel. Són gent que no poden tolerar que allò que tants sacrificis –si més no psicològics- els costà se’n vaja en orris per la dèria normalitzadora de quatre il·luminats.
Són els mateixos que, mentre el català de València es reduïa a subdialecte intrafamiliar, folklòric i residual en època franquista, fins permetien la llengua a les Falles i un Diccionari català-valencià-balear que es presentà a l’ajuntament valentí sense cap obstacle. Tanmateix, quan es passa de la dita “valencianía” i el “regionalismo bien entendido” a la reivindicació d’un ús normal, una igualtat efectiva i la dignitat com a país, escaroten la granja amb l’espantall dels “rojoseparatistas”. No n’hi ha cap més intransigent, en fanatisme, que el convers.
5- Al davant de la impossibilitat d’establir uns límits definitoris entre allò valencià i allò català tendixen a situar el nivell zero de catalanisme (la garantia de ser un buen español) en el fet d’abandonar el conreu del vernacle i abraçar l’ós castellà. És aquesta decisió (seguir el corrent dominant, deixar-se engolir pel peix gran) el que pretén l’afany indissimulat i constant de problematitzar la llengua –ús, orígens, nomenclatura...-. Oposant valencià i català, creen, així, un fals conflicte, que, a part d’escamotejar al poble l’enfrontament - aquest sí, real, secular- entre català i castellà (minorització, substitució), li oferix l’eixida, fàcil, d’usar una llengua sense connotacions de signe advers.
Els blavers, en el seu cervell estret, manlleven al català la seua vasta diversitat de particularismes –tot i ser una de les llengües romàniques més unitàries, més que el castellà, d’unitat indiscutida- per dur-lo al binomi de dos dialectes: d’un cantó el valencià (l’apitxat de l’Horta,la Ribera, Xàtiva i Gandia, tot menyspreant el meridional o l’alacantí) i, de més a més, el català (barceloní), ambdós proclamats llengües diferents i en col·lisió.
El mite d’una llengua diferenciada del català únicament pot mantindre’s com a ideologia en la mesura que no s’intente acotar, explicitant-ne forma i límits. És d’aquesta manera que cada blaver, per ciència infusa, es creu filòleg i pontifica la seua pròpia i particular normativa i mètode d’identificació dels catalanismes. Per això quan Carles Recio intentà posar en paper, amb tots els ets i els uts, la suposada frontera valenciano-catalana en el seu Diccionari diferencial (1977) la premsa blavera se li tirà al damunt. Els havien espatllat el xollo de la suggestió imaginativa. Sense proposar-s’ho havia fet manifest que el rei (la teoria secessionista) va nuu. [29]Ca! A què treu cap normativitzar un idioma domèstic? Les normes per al idioma per excel·lència (castellà, o espanyol, que ells no en tenen, de qüestió de noms)-deuen pensar.[30]
6-Polivalència contradictòria de l’estereotip “catalanista” . Aquest se li imposa a qualsevol subjecte sense analitzar la seua realitat individual, concreta. La possibilitat d’acció dels mecanismes projectius, així, es veu multiplicada.
El feixisme –en aquest cas, el blaver- radicalitza i generalitza els elements constitutius d’una consciència tribal i pre-democràtica en un procés de psicosi col·lectiva. Al seu través s’expressa la figura del burgés furiós, el qual té una cosmovisió ambivalent, esquizoide, del capitalisme: és alhora acceptable civilització i càrrega feixuga, ensems li ret submissió i fantasieja, fondament, de destruir-lo.[31]
Els ingredients de l’estereotip de “catalanista” suposa, en analitzar-lo, una mescla bipolar d’elements incompatibles. Bello ens els esgrana:
-Separatisme català dels 30’s segons el feixisme castellà (independentisme disfressat d’autonomisme, hipocresia, antiespanyolisme, anacrònic, egoista, immoral, imperialista vers València i les illes).
-Imatge del català de dretes consolidada durant el franquisme (treballador, seriós, negociant, pesseter, conservador, clerical, particularista).
-Tòpics sobre el fenomen sòcio-cultural del Principat d’època tardofranquista (progressista, europeista, liberal, esnob, modern, gauche divine bohèmia).
-Llocs comuns de l’statu quo a l’entorn del moviment democràtico-nacional del País Valencià (marxisme, contracultura, tercermundisme, utopisme, estètica de progres pobres, seguidisme catalunyés).
El blaverisme no coneix el principi de contradicció. Usa, per tant, en un mateix discurs, idees antagòniques, sense escrúpols ni escarafalls. De vegades, en llegir-los, apar que estiguen defensant-se d’una amenaça degenerativa, tant temen una presumpta despersonalització.[32]
En parer de Bello el blaverisme respon a les característiques del deliri psicòtic paranoide, estudiades per Carlos Castilla del Pino: [33]
1-No acceptació d’una realitat provocadora de conflictes per al subjecte.
2-Negació d’aquests com a conflictes interns i individuals.
3- Projecció de les contradiccions com a conflictes exteriors.
4-Creació i difusió de fantasies substitutòries.
Segons Del Pino, traduït “ La inacceptació de si mateix.Aquesta és l’àrea d’intolerabilitat: ser com s’és. Aquest és el conflicte generador, conflicte que és molt més que conflicte amb una realitat, al cap i a la fi passatgera. Ser com s’és, no voler ser com s’és, és un conflicte permanent i, a més a més, poques vegades resoluble. D’ací ve la seua cronicitat, i la cronicitat del sistema vicariant, que usa per a la compensació del seu self.”
OBSERVACIÓ SOBRE LA PROPAGANDA
Trets del llenguatge feixista:
-Intencionalitat difamatòria mitjançant una comparació absurda com ara qualificar d’insecte l’enemic polític.[34]
-Transformació en exigència als poders públics i la societat d’actituds que el moviment blaver no ha estat capaç d’assumir, per exemple, en el cas d’un dels seus factòtums: Miquel Adlert Noguerol.[35]
La propaganda a la premsa diària
Vicent Bello en fa una anàlisi a través de les informacions abocades al paper per LPV des de les darreries del 1985 fins l’estiu de l’any seguent. Durant aquest breu període –tot just depassa el mig any- el diari portaveu del blaveram aixopluga un seguit de campanyes de pressió mediàtica:
-Davant del projecte de nou logotip que l’Ajuntament de València havia endegat, aplegant a recollir signatures en contra.
-Oposició a la recepció de TVC gràcies als repetidors d’ACPV, costejats a càrrec dels seus tenaços socis.
-Desprestigi del Segon Congrés de la Llengua Catalana.
-Atacs a la docència en català a l’àmbit universitari.
-Defensa del manteniment, a l’aire lliure, de les restes de l’antic Palau Reial que aparegueren als Jardins dels Vivers en fer unes obres.
-Agitació antifeminista i criminalitzadora dels punkies
NOTES AL PEU
[1] Inflació al País Valencià: 1973 (14,7%) 1976 ( 24,6%) Atur 1985-86 (20%). “Entre 1985 i 1986, només a la comarca del Baix Vinalopó, tancaren 45 empreses del calcer que afectaren a 2000 treballadors.”
“ (...) la col·locació oficial en el sector del moble va baixar entre 1977 i 1981 en un 35% (...)”
VICENT BELLO, La pesta blava, Eliseu Climent Editor, València 1988. pàgs. 21-22.
[2] Sexualitat lliure, lluita antipatriarcal, noves estètiques –minifalda, cabells llargs...- op.cit pàg. 25
[3] És simptomàtica l’anècdota que protagonitzà Julián San Valero, professor d’història, de fer arqueologia folklòrico-lingüística amb el català. op.cit pàgs. 27-28
[4] Podem situar l’inici d’aquest tendència amb la publicació de l’assaig més reeixit, i polèmic, de Joan Fuster i Ortells, Nosaltres, els valencians, l’any 1962. Al seu voltant nasqueren el PSV, PSPV, UDPV, el PSAN o Germania Socialista, entre d’altres organitzacions.
[5] Tenint en compte el grau d’assimilació, en termes nacionalitaris, dels jueus alemanys dels anys trenta del S.XX, no sé si qualificar aquest aspecte d’autèntica novetat.
[6] “Cuando aún era de noche sobre los campos de España y roían sus carnes el cáncer marxista y la lepra liberal. Cuando todo era tinieblas. Y el patriotismo era pecado. (...) Entonces clamó tu voz magnífica y profética. –Profeta de España. Precursor de España.- (...) Y los caminos torcidos se rectificarían; y los escabrosos serían allanados. Para dejar paso a la Majestad Augusta de la España Azul. (...) Y crecieron Falanges fieles a tus consignas. Osados como cachorros de león. Obedientes como cadáveres en pie.”
JOSÉ OMBUENA a Avance “Órgano de la 3ª Compañía de Radiodifusión y Propaganda en los Frentes” (30-3-1939)
[7] “Se’ns pregunta quin és el nostre programa. El nostre programa és simple: nosaltres volem governar Itàlia. Es parla de programes. Ja n’hi ha massa. No són programes de salut allò que fa falta en Itàlia, són els homes i la voluntat”. Benito Mussolini (1922)
“(...) nuestro programa está contenido en el texto del himno regional.” Mª Dolores García Broch, número 2 de la llista d’Unió Valenciana a l’Ajuntament de València (1987)
[8] “Sin embargo los ultras del Valencia hasta el momento no nos han causado ningún problema y eso lo agradece el club, ya que apoyan al equipo en casa y fuera y eso hay que tenerlo en cuenta.”
ARTURO TUZÓN, declaracions al diari Levante-EMV (27-11-1986) op. cit pàg. 126
[9] “Desde el comienzo de temporada nos regalaban cinco entradas para los Yomus más necesitados.” Declaracions d’el Abogado a Las Provincias (4-3-1987, pàg. 59)
“De vez en cuando la directiva nos pone un autobús y ya está; como el día de Alicante.
Declaracions d’un membre de Yomus al Levante-EMV (24-2-1987, pàg. 5)
“El vicepresidente del Valencia, José Domingo y el presidente del Mestalla, José Moret han sido dos de los directivos que con frecuencia se han entrevistado con los Yomus. (Las Provincias 4-3-1987 pàg. 59)
op. cit pàgs. 127-128
[10] El 22 de juny de 1987 a la Sala- Xúquer de València, enmig d’un sopar-homenatge al València C.F, Lizondo hi arribà i “saltó la primera gran ovación de la noche” (Las Provincias, 24-6-1987 pàg. 52) op.cit pàg. 129
[11] País perplex. Eliseu Climent editor (3i4) València,
[12] La Commonwealth catalanovalenciana, 2010
[13] El seu anticatalanisme visceral no s’ha reduït, més aïna ha aprofundit en la dèria com hom pot comprovar al documental Del Roig al Blau, la transició valenciana, Taller d’Audiovisuals de la Universitat de València, 2002.
[14] Versió de la Vicenteta de Favara, de Bernat i Baldoví, pel còmic (quo vadis?) Albert Boadella. op.cit pàg. 165 “Lizondo comenzó por advertir que éste es también el 2137 aniversario de la ciudad (...) según comenta (...) 500000 años antes de Cristo se avalaba nuestra entidad política, y por ello sería conveniente remontarnos también a esa fecha.” Las Provincias (23-12-1987, pàg. 21) op.cit pàgs. 155-56
[15] op. cit pàgs. 159-160
[16] Acudí a vetlar el cadàver del genocida mentre el fill era detingut per cremar una bandera amb l’àliga on els Vivers. Quina família! op.cit pàg. 163 (nota al marge)
[17] op.cit pàg. 166
[18] op.cit pàg. 167
[19] “Hoy, las fallas no sólo son una fiesta local sino nacional y hasta internacional, y es lamentable que por un patriotismo mal entendido hagamos incomprensible para muchos esos monumentos originalísmos de arquitectura y escultura efímeras (...) También pecan de infantilismo político los que tienen la manía de cambiar el nombre de pueblos y calles por sus equivalentes aborígenes, con pintadas que despistan a viajeros y visitantes, o con los nuevos nombres presuntamente valencianos intercalados en textos castellanos (...) resulta ridículo e improcedente pretender que escrivamos en castellano Xàtiva, Quart o Aldaia en lugar de Játiva, Cuarte y Aldaya.” Las Provincias (28-2-1988 pàg. 34) op.cit pàg. 172
[20] “¿Castellano o español” Las Provincias (28-2-1987 pàg. 30) op. cit pàg. 173
[21] “Pero volviendo a la “tradición cultural”, desde la información que tenemos y las pruebas inesquivables de la tradición local, el Misteri es tan cultura catalana como la conquista del oeste por los colonos en una gesta histórica británica.” Ricardo Bellveser Las Provincias (14-7-1987, pàg. 40) op.cit pàg. 178
[22] Mª Consuelo Reyna escrigué una nota en sel seu honor quan deixà el diari on diu, textualment,: “Benigno es un periodista de cuerpo entero, conoce cada recoveco de la profesión, sabe que lo importante es la honestidad, no la objetividad.” Las Provincias (22-7-1988, pàg. 5) op.cit pàg. 181
[23] El missatge anticatalà blasquista, transmés al poble mitjançant el periòdic El Pueblo, tingué en Félix Azzatti el seu exponent més rabiós. Podeu fer-ne un tast, de les seues diatribes, gairebé fatues, a El valencianisme polític (1874-1939) obra d’ALFONS CUCÓ I GINER (Lavínia,1971; PUV, 2005)
[24] “El martes fue inaugurado el curso académico en la Universidad Literaria de Valencia, lamentablemente catalanizada por su rector, el conocido noi lingüístico Ramon Lapiedra. Todo el acto se llevó a cabo en parla catalana y tuvo que ser soportado pacientemente, por todos los asistentes, autoridades incluidos. Lerma (...) tuvo que tolerar el trágala impuesto por el tal Lapiedra, al que algunos ya apodan pedrusco y cudol.” Hoja del Lunes (7-10-1985, pàg. 20) op.cit pàg. 186
[25] “Ni el PSOE-PV, ni PCPV, ni IU, ni UPV, no saben no contestan (...) ya sòlo con el mantenimiento de su nombre o anagrama, ya atentan contra nuestros estatutos de autonomía.(...) son ellos los que intentan sojuzgar y avasallar al pueblo valenciano para anexionarlo a las cuatro provincias catalanas actuales, en nombre de un falso izquierdismo (...) Las Provincias (4-8-1988 pàg. 192) op.cit pàgs. 191-192
[26] A tall d’anècdota l’actual conseller de Ciutadania i Immigració, Rafael Blasco, en formava part, del projecte. Després d’haver passat pel FRAP i el PSOE, en fracassar l’intent convergent, aniria a parar al PP. Camaleó, camaleó...
[27] El fet que des del blaverisme s’ataque fins el PP acusant-lo de catalanista per haver creat, l’any 1998, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, prova amb escreix el nivell de paranoia surreal en què viu aquest món.
[28] Recomane la lectura de “Tres forasters de Madrid”, disponible al web de l’Institut Joan Lluís Vives.
[29] “LA ACADEMIA VALENCIANA DE CULTURA SE DESVINCULA DEL DICCIONARIO CATALÁN-VALENCIANO DE CARLES RECIO (...) La Academia de Cultura Valenciana, que ha publicado ya unas Normas Ortográficas de la Lengua Valenciana, sigue sin confeccionar ni editar el diccionario oficial que corresponde a dichas normas.” Levante-EMV (14-2-1985) pàg. 32 op.cit pàgs. 284-285.
[30] “fora d’això-i com a prova a contrari- és fàcilment constatable com entre tots els partidaris d’aquestes tesis <<denguno deyo tié sás mesmas lopinione der castenallo o’l pikinglis” op.cit pàg. 286.
[31] SAUL FRIEDLÄNDER, Reflets du nazisme, Editions du Seuil, París, 1982. op.cit pàg. 292
[32] “Creo que todos habremos llegado a la conclusión de que ni son fantasmas, ni es una lucha de clases, ni se trata de luchar una ideología contra otra, es sencillamente que nuestro ser, nuestro yo, se pretende que desaparezca”.<<Carta a mi pueblo>VICENTE GONZÁLEZ LIZONDO Las Provincias (15-10-1988) pàg. 16 op.cit pàg. 297.
[33] CARLOS CASTILLA DEL PINO, Introducción a la Psiquiatría, vol. II, Alianza Editorial, Madrid, 1980. op.cit pàg. 298.
[34] “Está claro que los socialistas valencianos se arrastran como energúmenos y gusanos de seda que no se dan cuenta de que se asfixian en el interior de su capullo.”VICENTE GONZÁLEZ LIZONDO Las Provincias (28-10-1988) pàg. 17 op.cit pàg. 317
[35] L’Acadèmia de Cultura Valenciana no el va deixar ingressar com a membre (el boicot es deu a Simó Santonja, gendre de Diego Sevilla Andrés) tot i que ell havia sigut el pare de les Normes del Puig (1977) incloses al seu opuscle “En defensa de la llengua valenciana: perquè i com s’ha d’escriure la que es parla.”. El motiu era que Xavier Casp pretenia endollar el seu cunyat, i, vés per on, ensems fundador de PROCUVASA, Benjamín Narbona Arnau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada