dilluns, 1 d’abril del 2013
#quenotelien (o el món a l'inrevés)
Qui s'han cregut que són, les NNGG i el PP, per a donar lliçons de democràcia i asèpsia docent i encetar la pràctica totalitària de la delació anònima (que no farà un alumne/a que li tinga mania a aquell/a que l'ha suspés/a?). Ells, que ara diuen que la PAH i els seus "escraches" no respecten el veredicte d'onze milions d'electors del PP (cal fer notar que aprovaren un programa que, en la seua aplicació, ja no el coneix ni la mare que el parí) i que cal acceptar el joc de majories - minories (ells, que a Euskadi i Navarra il·legalitzaren amplis sectors, ja pensen a suspendre l'autonomia catalana pel pecat de dissentir del criteri de la FAES-temps al temps...; i mai han condemnat en seu parlamentària l'antic règim -sí, aquell en què el fundador d'AP participà d'ambaixador a Londres i ministre de Turisme i Propaganda... Com a ciutadans, tenim dret a la llibertat d'expressió i els temps que vivim obliguen, si s'és posseïdor d'una mínima consciència social, a l'èmfasi. O xiulem com si res no passara... Una cosa és la feina al centre on s'ha de ser el més neutral possible (assumint la impossibilitat d'eludir per complet la nostra subjectivitat, què no som màquines ni robots!, encara...). I una altra és la vida, diguem-ne, exterior a l'esfera professional. O és que per ser docents no podem dir el que pensem en un blog? Ho dic per comentaris d'intolerants avorrits que es dediquen a sacrificar a piulades els profes "rojo-separatistas".
Dit això, el primer que haurien de fer els de NNGG de "Castellón, Valencia y Alicante" -com diuen ells, quins provincians!- és preocupar-se pel judici a Carlos Fabra, per l'aeroport sense avions, per l'evident caciquisme en pobles xicotets que els ha permés, empadronant gent que res té a vore amb els municipis, guanyar les eleccions i falsejar la voluntat dels veïns reals. Deurien mosquejar-se pel fet que el País Valencià siga l'autonomia que més es desvia dels objectius de dèficit, amb el malbaratament i mala gestió que això suposa, per l'espoli fiscal amb què ens matxaca eixe forat negre que respon al topònim de Madrid, que tinguem onze diputats a les Corts (tots del PP, caram!) imputats. Què Terra Mítica o la Ciutat de la Llum hagen resultat un pou sense fons,(i no parlem de "Mundo Ilusión" o els virtuals Jocs del Mediterrani dissenyats a major glòria de Nóos, les despeses de menges immenses i curioses traductores romaneses a càrrec d'Emarsa, dels negocis obscurs amb l'excusa de la gestió dels residus del Baix Segura, -segur que feien txintxin amb rom Brugal...), que Calatrava ens prenga el pèl amb sobrecostos (recordeu la maqueta pagada a preu d'or-quinze milions d'euros- i que mai arribà a materialitzar-se...),per gastar ingents quantitats de diners en recursos contra la unitat de la llengua catalana, que sempre perden, amb tanta apel·lació a sentències més que concloents, per tallar el senyal dels quatre canals que parlen en la nostra llengua -tan pocs com n'hi han!- i ofegar a multes una organització, ACPV, que treballa per amor a la cultura (no entenc la marxa arrere a l'hora de reemetre el senyal després de l'última sentència, tot i el vist-i-plau dels socis), per la dictadura dels mercats i organismes globals (FMI, Banc Mundial...) exempts de qualsevol tipus de control democràtic, de l'epidèmia creixent de la desocupació, d'executar la sentència d'Estrasburg a propòsit de la IL·LEGAL llei hipotecària espanyola (Espanya, l'estat que més directives comunitàries ignora, cal recordar-ho...), del risc d'exclusió social pujant més i més. Del tancament d'emergències nocturnes, del repagament farmacèutic, de l'amnistia fiscal per a què els grans evasors (Bárcenas, Pujols daughers i Diego Torres, entre més) puguen alenar alleugerits, d'haver apujat impostos com l'IRPF o l'IVA (el més injust de tots) en plena recessió (i això vantant-se de ser liberals!), d'indultar un kamikaze l'advocat defensor del qual treballa al mateix bufet que el fill del ministre de (in)justícia, de petar-se el sector miner mentre s'agenollen davant el sospitós Adelson per muntar el paradís de la ludopatia, on brillaran l'addicció al joc, les drogues, i l'explotació sexual, amb el consegüent blanqueig de diners de la màfia, com allò de donar els papers als estrangers que compraren habitatges per un valor superior als 700 mil euros...
Tanmateix sembla que només els interesse conéixer si els professors diuen "aleshores i gairebé" o "corona catalanoaragonesa", si l'ONG amb qui treballa Ada Colau rep dos-cents mil euros anuals en subvencions (quan han rebut Bankia, CAM, Nova Caixa Galicia, CCM?... desenes de milers de milions!...). Mentre creix el fracàs escolar, es reduixen les beques, augmenta la desnutrició, cauen els sostres d'alguns centres educatius (Santa Pola) i sanitaris (Gandia), algunes baixes tarden mesos en cobrir-se, o s'arriba a tallar el subministre de llum per impagament (cas de l'IES Jorge Juan d'Alacant l'any passat)...
El primer que haurien de fer, aquestos cadells ensinistrats de les NNGG, és netejar la merda de casa pròpia. I recordar que si algú ha adoctrinat en esta península són els de la seua corda ultraconservadora: des de l'església catòlica a la "Formación del Espíritu Nacional", el cantar el "Cara al sol" al pati o ensenyar "Labores del Hogar" només a les dones perpetuant el rol sexualitzat de dona-criada domèstica versus home-treballador i cap de la família... I començar per defensar, de veritat, l'escola pública. Com? No cedint sòl públic a centres concertats, establint ràtios adients (25 alumnes per aula), dotar centres i famílies dels recursos necessaris (didàctics, alimentaris, financers) per a un correcte i normal funcionament, pagar els quadrimestres que es deuen, escoltar els sindicats (que per alguna cosa representen els treballadors), les AMPES, els consells escolars, retirar l'esborrany que trinxa els drets dels interins, garantir l'ensenyament en valencià per a tots aquells que el sol·liciten mantenint els PEV i PIL i catalogant lingüísticament les seues places. I, havent fet això, i expulsat l'assignatura de religió catòlica (no ensenyen "doctrina"?, la catequesi als temples!) o, almenys, exigit el pas per unes oposicions públiques i transparents on el criteri de selecció siga la meritocràcia i no el nomenament digital a través d'una institució (conferència episcopal) tan privada com Burger King. Havent fet això, dic, llavors podran gaudir del mínim denominador comú indispensable per a plantejar la denúncia de l'adoctrinament.
El que alguns de NNGG i del PP volen fer és Comités de Salut Pública on depurar els dissidents, llistes negres de desafectes, gulags de reeducació (propose el CEU San Pablo-a la que cedixen sòl públic d'Elx de bades- o la Sant Vicent Màrtir)...
Pretenen crear un doble circuit públic-privat/concertat:El primer el volen residual, desprestigiat, endeutat, on analfabetitzar i narcotitzar en favor del sistema les classes populars, aborígens i nouvingudes. El segon subvencionat, eficient, orientat al ghetto de l'elit social, on enclaustrar la complexitat social en els llimbs i preparar els quadres dirigents del futur en el seu pensament únic d'il·luminats, dotant-los de les eines intel·lectuals que negaran, o subministraran a pas de puça, a la resta de la societat, no siga cas que tinguen criteri propi i critiquen el sacrosant govern neo-nacionalcatòlic...
En fi, esperem no tornar als foscos temps en què els llibres i els docents requerien del "nihil obstat" per tal d'eixir endavant. Èpoques en què nefastos ensenyants tenien la feina garantida per la seua adhesió al "Movimiento" mentre els mestres de la Segona República es marcien als màrgens de l'establishment benpensant -"la gente de bien" s'autodenominen- en l'exili interior de sa casa.
dilluns, 16 de juliol del 2012
Espanya és crisi. El preu d'ofrenar noves glòries
Vos deixe la carta d'opinió que vaig enviar al Mercantil Valencià i que no publicaren -potser siga un pèl radical, en el sentit d'anar a l'arrel dels problemes. Disculpes de bestreta a les JERC per manllevar-los el seu lema "Espanya és crisi" però, com que no es pot definir millor, me l'he fet meu.
Un 27,32% d'atur (mitjana espanyola 24,6%), un deute que suposa el 20,2% del PIB (13,5% mitjana estatal), més de vint mil milions d'euros, 38,1% de fracàs escolar (no acabar l'ESO als setze), un 35% de reducció de la inversió en foment del govern espanyol a València (dedica dos mil milions per l'AVE Madrid-Galícia i poc més de cent pel Corredor Mediterrani), sis mil milions d'euros annuals d'impostos valencians que se'n van a Madrid i no tornen, encadenament de casos de corrupció (Brugal, Emarsa, Gürtel, Nóos...), que dugueren, per primera vegada, a un president autonòmic a la banqueta dels acusats i mantenen imputats a onze diputats del PPCV. Un aeroport sense avions que costà 150 milions de construir i 50 cada any per mantindre'l, falcons inclosos, 30 milions per la compra de Valmor sports - a part del cànon per la F1-,escàndols financers com la fallida de la CAM, Bancaixa (Bankia) i Banc de València, retall d'un 38% en polítiques forestals i 48500 hectàrees que cremen a Bunyol i Andilla... Benvinguts al País Valencià del 2012. I, mentrestant, l'arbre de la "roja" tapant el bosc feréstec d'aquesta estafa que anomenen crisi. Ofrenar noves glòries perjudica la salut i la butxaca. Espanya és crisi. Fóra bo que aprenguérem la lliçó.
Un 27,32% d'atur (mitjana espanyola 24,6%), un deute que suposa el 20,2% del PIB (13,5% mitjana estatal), més de vint mil milions d'euros, 38,1% de fracàs escolar (no acabar l'ESO als setze), un 35% de reducció de la inversió en foment del govern espanyol a València (dedica dos mil milions per l'AVE Madrid-Galícia i poc més de cent pel Corredor Mediterrani), sis mil milions d'euros annuals d'impostos valencians que se'n van a Madrid i no tornen, encadenament de casos de corrupció (Brugal, Emarsa, Gürtel, Nóos...), que dugueren, per primera vegada, a un president autonòmic a la banqueta dels acusats i mantenen imputats a onze diputats del PPCV. Un aeroport sense avions que costà 150 milions de construir i 50 cada any per mantindre'l, falcons inclosos, 30 milions per la compra de Valmor sports - a part del cànon per la F1-,escàndols financers com la fallida de la CAM, Bancaixa (Bankia) i Banc de València, retall d'un 38% en polítiques forestals i 48500 hectàrees que cremen a Bunyol i Andilla... Benvinguts al País Valencià del 2012. I, mentrestant, l'arbre de la "roja" tapant el bosc feréstec d'aquesta estafa que anomenen crisi. Ofrenar noves glòries perjudica la salut i la butxaca. Espanya és crisi. Fóra bo que aprenguérem la lliçó.
dimarts, 10 de juliol del 2012
PPSOE: dues cares, idèntica divisa
El Bé i el Mal. Barça i Madrid. Pepsi o Coca-Cola (
http://www.youtube.com/watch?v=Ck2OJOA0DU0). Burgesia i proletariat. Croats, o muhaidins, i infidels. El món en va ple, de ments estretes que només conceben la realitat en el dual d'un blanc i negre desfassat. Baixant al plànol polític i al marc de l'Estat espanyol la bipolaritat gira a l'entorn de PP i PSOE. Ambdós partits fan vore que els separa tot un abisme ideològic, intercanvien declaracions animoses i retrets ben bé a diari. Semblaria, doncs, que són rivals irreconciliables: dreta i esquerra, l'actualització postmoderna de la vella querella de les dues Espanyes. Però faríem bé de no comprar-los una moto més fantàstica que les Harley-Davidson. Una anàlisi freda ens permetrà de traure'n l'aigua clara. Mentixen i, a més, ho fan descaradament. Ens prenen per imbècils i, encara pitjor, l'audiència (els electors) piquen l'ham- pobres samarucs! (http://www.youtube.com/watch?v=AdG5QHhahgk).
Fixem-nos-hi en el conjunt abundant d'idees redundants i concomitàncies que oferixen els partits del torn dinàstic de la segona restauració borbònica ( http://www.youtube.com/watch?v=YRaLcQwQg74):
-Defensa de la constitució espanyola del 1978, la monarquia parlamentària, la llei d'Hondt, la permanència a l'OTAN i l'UE, el "café per a tots" i l'ofensiva recentralitzadora, la submissió als mercats, la Llei de Partits, l'Estatutet valencià de la vergonya de 2006, la corrupció (GAL, FILESA, NASEIRO, Gürtel, Brugal, EROS andalusos, Campeón) etcètera...
-Pacte entre PSE-EE-PSOE i PP per tal de desallotjar l'EAJ-PNB del govern basc mentre a Madrid es dien el nom del porc i empassant-se els gripaus de l'hemeroteca (http://www.youtube.com/watch?v=BikpiCKc-gg&feature=related)
-Pacte a Navarra entre UPN i PSN-PSOE per tal d'evitar que algun element basquista (Nafarroa Bai o Bildu) entrés al govern foral, tot i l'aposta socialista pel canvi (manava UPN) bandejà l'opció de fer un front d'esquerres. http://www.youtube.com/watch?v=_QW4gn0ifm4
-Pacte per a reformar l'article 135 de la Constitució espanyola (http://www.directe.cat/noticia/170119/queda-aprovada-la-reforma-de-la-constitucio-espanyola-per-desig-del-pp-psoe-i-upn) fent-se els suecs, alguns, d'allò que havien dit la vespra (http://www.youtube.com/watch?v=g8KArKz4Z6w) i agenollant-se a les agències de rating i frau Merkel, en resum, a la dictadura del neoliberalisme o capitalisme salvatge, la llei de... (la selva), dels mercats. Campe qui puga!
-PP i PSOE s'intercanvien els papers d'un teatre que, com més va més, fa la pinta de melodrama. M'explique: quan governa el PSOE i fa retallades socials (http://www.youtube.com/watch?v=ipu28h6XY-M&feature=related) el PP en discrepa de manera hostil, oposant-se a pujar l'IVA i abaratar l'acomiadament , entre més mesures, polítiques que acabaran aplicant fil per randa, i agreujant-les, només tocar el poder (http://www.youtube.com/watch?v=ZgDiQFxYlhE) mentre li arriba el torn a Rubalcaba de fer el paperina de defensor d'un estat del benestar que ha contribuït a escapçar (http://www.youtube.com/watch?v=1tZvtMdbrnE). En resum, que quan són al govern servixen els mercats i les elits i quan habiten a l'oposició critiquen allò que feien despús-ahir i faran demà-passat.
De què ens sona aquesta partitura? Potser de la Primera Restauració borbònica (1876-1931) -http://socials.iesjuniperserra.net/ha_Espanya/restauracio/Restauracio_apunts.pdf- del sistema del torn dinàstic, on liberals fusionistes i liberals conservadors anaven passant-se el govern com en una cursa de relleus, i pactaven la composició del parlament (http://www.youtube.com/watch?v=Y2GdbdO7vig) i fins feien votar els morts (http://www.flickr.com/photos/29897722@N06/3578856368/sizes/o/) mentre l'analfabetisme i la misèria campaven triomfals i perdien les colònies americanes en aquell "desastre" del 1898 que mai pogueren regenerar. En quedaven exclosos, del pastís, al marge del poder, els partits de masses: republicans, socialistes (aleshores encara ho eren), carlins, PNB, Lliga (fins 1917)...
Ara com llavors el sistema està pensat per a dos peixos grossos que legitimen la corona i el govern "real", des de l'ombra, de les elits dels diners (Florentino Pérez, Botín, les Koplowitz, Ortega, Godó, Goldman Sachs i companyia) mentre desmantellen la sanitat i educació públiques, criminalitzant, a més, a miners, sindicats i, en general, el moviment obrer (ja tenim sindicats grocs -USO, CSIF- i que no acabem amb el pistolerisme de la patronal, com als anys trenta) i la protesta tant el s sociolistos (Llei Corcuera: http://www.ucm.es/info/uepei/corcuera.html, el 1992) com els populars el 2012 (http://www.eltriangle.eu/cat/notices/2012/04/la_resistencia_passiva_sera_tipificada_com_a_atemptat_contra_l_autoritat_29393.php). I, com que mai no en tenen prou, cal silenciar els mitjans no afins: ho feren amb el Cu-Cut el 1905 amb la Llei de Jurisdiccions (http://ca.wikipedia.org/wiki/Fets_del_%C2%A1Cu-Cut!; ací podeu trobar la crònica tendenciosa del monàrquic ABC l'endemà dels fets: http://hemeroteca.abc.es/nav/Navigate.exe/hemeroteca/madrid/abc/1905/11/26/009.html) i amb la revista satírica (que bo és riure's dels poderosos per a la salut del poble!) El Jueves (http://www.vilaweb.cat/noticia/2487904/20070720/noticia.html) el 2007. Canvien les èpoques, les sigles, el rei, però el sistema i la dinastia seguixen incòlumes.
Esperem que el comú de la gent, que sol prendre's la política com el futbol (són fanàtics d'un dels dos grans i mai fan autocrítica) o generalitzen amb aquella proclama tan suada de "tots són iguals" just abans de caure en el parany de l'antipolítica que tant agrada als feixistes o et compadixen amb un to de superioritat quan els dius que ni els uns ni els altres, que existixen terceres, quartes, i, recollons!, fins cinquenes vies - que no només del PPSOE viu la humanitat!. Esperem, deia, que òbriguen els ulls, expandisquen llur pysché i albiren, més enllà, tots els colors del verd (Compromís, Esquerra, Amaiur, BNG, lo moviment del 15-M...). Al remat, s'ha demostrat que l'únic vot tirat al fem és aquell que et fot pel cul, ja siga sense anestèsia o amb vaselina. O siga, el PPSOE, partit únic encobert. Dues cares de la mateixa moneda, aquella en què el Borbó se'ns en riu a la cara.
diumenge, 8 de gener del 2012
En defensa d'Amaiur
D'uns mesos ençà tota la caterva de la TDT party (Interbou, El Mundo TV, COPE, ABC, LA Sinrazón, El Inmundo...) venen atiant la societat espanyola amb un mantra, tant repetit com fals. Afirmen que Bildu, primer, i Amaiur, després, tenen representació institucional mercés a un suposat pacte ETA-Govern espanyol de Zapatero, al qual s'haurien sotmés els magistrats del Tribunal Constitucional, legalitzant ambdues candidatures, coalicions plurals en què una sèrie de forces sobiranistes (EA i Alternatiba, primer, i Aralar, després) amb la presència majoritària d'independents de l'esquerra abertzale. Sentencien, també, que Bildu i Amaiur són eines al servei de l'estratègia d'ETA, i que, per això mateix, per exemple, Otegi és a presó, per voler articular una organització política "filoetarra" (cas Bateragune). No ens estranye, doncs, que el nou govern metropolità del Rajoy propose la il·legalització d'ambdues expressions rupturistes, més encara si tenim en compte que l'any 2013 l'esquerra independentista basca revolucionària aspira a ser la veu dominant del parlament de Lakua (CAB). Us imagineu un Otegi lliure fent de Mandela i assolint la Lehendakaritza amb la seua aposta per l'alliberament pacífic, a través de la política i només de la política? No crec que els estómacs castissos de la Meseta pogueren entomar-ho. Miraran d'evitar-ho.
Doncs bé, res més allunyat de la realitat que el missatge goebbelsià de l'extrema dreta espanyola -i masses veus de la falsa esquerra del PSOE-. Tot i que faça mal de dir obvietats, anem per feina:
22 de Maig de 2011 Eleccions Municipals i a Juntes Forals a Hego Euskal Herria:
Bildu aconsegueix els resultats següents:
Àlaba Biscaia Guipúscoa Navarra
Eleccions municipals 31825 vots (20,68%) 124772 vs (21,31%) 119537 (34,6%) 37017 (11,6%)
Juntes Generals 31998 (20,96%) 122056 (21%) 119094 (34,6) 42839 (13%)
11 junters 12 junters
22 junters 7 escons
20 de novembre de 2011 Eleccions a Corts Espanyoles, la coalició Amaiur (Bildu+Aralar) trau aquestos guarismes:
Àlaba 32267 vots (19,11%) 1 escó (se n'escollien 4)
Biscaia 122606 vots (19,21 %) 2 escons ( se n'escollien 8)
Guipúscoa 129655 vota (34,8%) 3 escons (se n'escollien 6)
Navarra 49100 vots (14,86%) 1 escó (se'n triaven 5)
És el poble basc qui ha fet confiança a Bildu i Amaiur i ha col·locat la seua gent on són ara: primera força a la CAB i en el conjunt basconavarrés.
Molts espanyolistes creien que l'altra gran força abertzale, els jeltzales del PNB, perdrien força, que seria trasvassada a Amaiur. Doncs bé, el PNB obtingué 306128 vots (27,11%) a les espanyoles del 2008 (6 escons) i 323517 vots (27,42% i 5 escons) el 2011. Ha pujat més de 16000 vots! Tot i l'efecte Amaiur!
I el vot del bipartit espanyol i espanyolista PPPSOE? Vegem-ho:
Àlaba Biscaia Guipúscoa Navarra
2008 45276 (26,54%) 116110 (18,4%) 47858 (14,6%) 133059(39,22%)
PP 2011 45891 (27,17%) 113021 (17,7%) 51088 (13,71%) 126111 (38,18%)
2008 69479 (40,73%) 233371 (36,99%) 127840 (39%) 117920 (34,76%)
PSOE 2011 39579 (23,44%) 136426 (21,37%) 78100 (20,96%) 72656 (22%)
Nota: A Navarra PP i UPN han anat coaligats
A Navarra hi ha, també, la candidatura basquista moderada:
Nafarroa Bai (2008) 62398 vots (18,39%)
Geroa Bai (2011) 42411 vots (12,84%)
Es fàcil d'observar l'augment percentual dels abertzales (la unió fa la força) i la davallada unionista. Tot i això a Espanya fan com que plou.Tant cecs són els espanyolistes? Què volen, deixar sense veu a més de tres-cants mil ciutadans/es? Eixe és el seu concepte de democràcia?
Per reblar el clau la mesa del Congrés espanyol ha denegat a Amaiur (7 escons) el dret a disposar d'un grup parlamentari propi. Tanmateix, UPyD (5 escons) i EAJ-PNV (5 escons), per exemple, si que en tenen...
El reglament diu que, per a gaudir de grup propi una candidatura ha d'obtenir un 5% dels vots emesos a nivell estatal (UPyD 4,69%, s'ha sumat a Foro Asturias -0,4%- trencant la seua paraula de no sumar-se a ningú, per arribar al 5%) o un 15% a totes les circumscripcions on es presenta.
Històricament candidatures que no complien amb aquestes clàusules (Coalició Canària 1996-2000 o ERC 2004-2008) si tingueren grup propi (recordem que ERC tragué un 14% a Barcelona i ni cal parlar dels testimonials suports aconseguits, certament, per ERPV).
Per què aquesta negativa? És molt clar: a l'enemic ni aigua. Té igual el discurs d'Anoeta (14-11-2004), l'alto el foc permanent (10-1-2011), la declaració d'Aiete (18-10-2011), els documents signats pels membres d'Amaiur condemnant la violència com a mitjà d'aconseguir objectius polítics, o el cessament definitiu de la lluita armada. Mai en tindran prou. Els volen (als bascos, com a la resta de pobles no castellans) captius i desarmats. Si és que els fills (AP-PP) sempre tiren als pares (Movimiento Nacional)...
Doncs bé, res més allunyat de la realitat que el missatge goebbelsià de l'extrema dreta espanyola -i masses veus de la falsa esquerra del PSOE-. Tot i que faça mal de dir obvietats, anem per feina:
22 de Maig de 2011 Eleccions Municipals i a Juntes Forals a Hego Euskal Herria:
Bildu aconsegueix els resultats següents:
Àlaba Biscaia Guipúscoa Navarra
Eleccions municipals 31825 vots (20,68%) 124772 vs (21,31%) 119537 (34,6%) 37017 (11,6%)
Juntes Generals 31998 (20,96%) 122056 (21%) 119094 (34,6) 42839 (13%)
11 junters 12 junters
22 junters 7 escons
20 de novembre de 2011 Eleccions a Corts Espanyoles, la coalició Amaiur (Bildu+Aralar) trau aquestos guarismes:
Àlaba 32267 vots (19,11%) 1 escó (se n'escollien 4)
Biscaia 122606 vots (19,21 %) 2 escons ( se n'escollien 8)
Guipúscoa 129655 vota (34,8%) 3 escons (se n'escollien 6)
Navarra 49100 vots (14,86%) 1 escó (se'n triaven 5)
És el poble basc qui ha fet confiança a Bildu i Amaiur i ha col·locat la seua gent on són ara: primera força a la CAB i en el conjunt basconavarrés.
Molts espanyolistes creien que l'altra gran força abertzale, els jeltzales del PNB, perdrien força, que seria trasvassada a Amaiur. Doncs bé, el PNB obtingué 306128 vots (27,11%) a les espanyoles del 2008 (6 escons) i 323517 vots (27,42% i 5 escons) el 2011. Ha pujat més de 16000 vots! Tot i l'efecte Amaiur!
I el vot del bipartit espanyol i espanyolista PPPSOE? Vegem-ho:
Àlaba Biscaia Guipúscoa Navarra
2008 45276 (26,54%) 116110 (18,4%) 47858 (14,6%) 133059(39,22%)
PP 2011 45891 (27,17%) 113021 (17,7%) 51088 (13,71%) 126111 (38,18%)
2008 69479 (40,73%) 233371 (36,99%) 127840 (39%) 117920 (34,76%)
PSOE 2011 39579 (23,44%) 136426 (21,37%) 78100 (20,96%) 72656 (22%)
Nota: A Navarra PP i UPN han anat coaligats
A Navarra hi ha, també, la candidatura basquista moderada:
Nafarroa Bai (2008) 62398 vots (18,39%)
Geroa Bai (2011) 42411 vots (12,84%)
Es fàcil d'observar l'augment percentual dels abertzales (la unió fa la força) i la davallada unionista. Tot i això a Espanya fan com que plou.Tant cecs són els espanyolistes? Què volen, deixar sense veu a més de tres-cants mil ciutadans/es? Eixe és el seu concepte de democràcia?
Per reblar el clau la mesa del Congrés espanyol ha denegat a Amaiur (7 escons) el dret a disposar d'un grup parlamentari propi. Tanmateix, UPyD (5 escons) i EAJ-PNV (5 escons), per exemple, si que en tenen...
El reglament diu que, per a gaudir de grup propi una candidatura ha d'obtenir un 5% dels vots emesos a nivell estatal (UPyD 4,69%, s'ha sumat a Foro Asturias -0,4%- trencant la seua paraula de no sumar-se a ningú, per arribar al 5%) o un 15% a totes les circumscripcions on es presenta.
Històricament candidatures que no complien amb aquestes clàusules (Coalició Canària 1996-2000 o ERC 2004-2008) si tingueren grup propi (recordem que ERC tragué un 14% a Barcelona i ni cal parlar dels testimonials suports aconseguits, certament, per ERPV).
Per què aquesta negativa? És molt clar: a l'enemic ni aigua. Té igual el discurs d'Anoeta (14-11-2004), l'alto el foc permanent (10-1-2011), la declaració d'Aiete (18-10-2011), els documents signats pels membres d'Amaiur condemnant la violència com a mitjà d'aconseguir objectius polítics, o el cessament definitiu de la lluita armada. Mai en tindran prou. Els volen (als bascos, com a la resta de pobles no castellans) captius i desarmats. Si és que els fills (AP-PP) sempre tiren als pares (Movimiento Nacional)...
diumenge, 31 de juliol del 2011
Crònica quinzenal (del 15 al 31 de juliol del 2011)
Som enmig l'estiu. Normalment, premsa i televisions acostumen a capbussar-se en les festes i les operacions eixida i tornada (la invasió madrilenya, vaja) "a la frescaç". No obstant això, l'última quinzena ens deixa un estol interessant de fets i notícies. En tenim de ben negres (a Oslo i Utoya, a Londres, on un fonamentalista xenòfob, autor d'un pamflet de 1500 planes, 2083 per una declaració d'independència d'Europa, autoanomenat cavaller templari i croat, feia estremir-se Noruega i el món) i de més roses (la dimissió de Camps, que neteja un poc la imatge de València). També s'han esbombat escàndols com l'espionatge il·legal del News of the World, i a Rupert Murdoch li ha caigut el món a sobre. Parlant d'escàndols, l'afer DSK ja té un nou capítol, l'entrevista de la hostesa de l'hotel agredida, Nafisato Dialo, a la BBC. Quant a l'economia l'euro test stress de l'Autoritat Bancària Europea deixa 8 caixes suspeses, de les quals la CAM n'és una.A resultes de la seua desastrosa situació ha acabat nacionalitzada pel Banc d'Espanya. Compromís ha proposat a la Generalitat de comprar-la en la pròxima subhasta.
Passant a parlar sobre la Generalitat, ací el sidral ha estat enorme: Camps dimiteix, amb un discurs on "se sacrifica" per Espanya i Rajoy, on diu que se'n va més pobre del que arrivà (sic) i carrega contra l'oposició ("no se lo merecen".) Després vingué el debat d'investidura, amb el discurs autista i autocomplaent de Camps, la veu de canonge d'Alarte, l'impuls constructiu de Morera i el martell del "No a tot" de Sanz, per acabar amb Fabra de nou president.
Situem ara els principals esdeveniments en l'eix cronològic:
15 Juny L'EBA fa públics els resultats dels test stress. De 90 caixes 8 en suspenen: CAM (València), Atenbank i Eurobank EFG (Grècia), Banco Pastor i Caja 3 (Espanya), Volksbanken (Àustria), Unnim i Catalunya Caixa (Principat).
16 Juliol Rupert Murdoch demana perdó per l'escàndol de les escoltes il·legals del News of the World, tabloide sensacionalista britànic creat l'any 1843 i que eixí publicat, per darrer cop, el 10 de juliol.
20 Juliol Francisco Camps, arran de la decisió del jutge Flors d'obrir judici oral, presenta la seua dimissió com a President de la Generalitat Valenciana en una declaració als mitjans, sense permetre preguntes i en exclusiva per TVV, que l'emeté, en diferit, una hora més tard.
21 Juliol L'Eurogrup aprova el segon pla de rescat de l'economia grega (158000 milions d'euros) però les agpencies de rating, com ara la polèmica Moody's, tornen a rebaixar-li el deute uns dies després.
22 Juliol Anders Behring Breivik, de 32 anys, comet un doble atemptat: A les 16: 30 h, aprox, fa explotar una bomba, prop de la seu del Govern noruec a Oslo (8 morts). Dues hores després, desplaçat a l'illa d'Utoya, on se celebrava un campament d'estiu del Partit Socialdemòcrata Noruec, protagonitza una tempesta indiscriminada de trets (68 morts) fins que és detingut per la policia.
23 Juliol Mor, als vint-i-set anys, al seu domicili de Londres, la
cantant d'origen jueu, Amy Winehouse, la gran renovadora del soul modern, víctima de les seues addiccions a l'alcohol i les drogues. Amb tan sols dos treballs (Frank, 2003; Black to Black, 2007) havia venut més de deu milions de discos. S'afegix, així, al Club dels 27.
26 Juliol Nofisato Dialo, la hostesa guineana de què presumptament abusà Dominique Strauss-Kahn a un hotel novaiorqués el passat 14 de maig, concedix una entrevista a la BBC on explica, fil per randa, els detalls de l'agressió, diu, com a mode de lluitar contra la versió de l'ex-cap francés de l'FMI i el seu poder mediàtic.
26 Juliol Debat d'Investidura d'Alberto Fabra Part (PPCV), a les Corts Valencianes, com a nou President de la Generalitat Valenciana.
28 Juliol Presa de possessió d'Alberto Fabra com a president del Govern Valencià.
Resultats test stress de l'EBA
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/439142-grecia-al-segon-cop-no-falla.html
http://www.rtvv.es/va/economia/Europa-aprova-segon-rescat-grecia_0_521947802.html
Murdoch demana perdó i patix un intent d'agressió quan acudix al Parlament a donar compte de l'escàndol
http://www.3cat24.cat/noticia/1295747/mon/Murdoch-demana-perdo-pero-carrega-la-responsabilitat-als-directius-del-tabloide
Camps dimiteix i Canal 9 manipula (by Xavi Castillo)
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/436689-camps-dimiteix.html
http://oblongomirihi.wordpress.com/2011/07/22/xavi-castillo-comenta-la-dimissio-de-camps-i-la-cobertura-de-c9/
Aprovat el segon pla de rescat de l'economia grega per l'Eurogrup
http://www.vilaweb.cat/noticia/3913009/20110721/leurogrup-aprova-segon-rescat-grecia-contribucio-privada.html
Les massacres d'Oslo i Utoya (article comparatiu amb el feixisme valencià)
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/439782-les-victimes-del-doble-atemptat-de-noruega-seleven-a-77.html
http://www.linformatiu.com/opinio/detalle/articulo/utoya-pais-valencia/
En la mort d'Amy Winehouse
http://www.vilaweb.cat/noticia/3913635/20110724/commocio-mon-musica-mort-damy-winehouse.html
DSK al descobert
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/438147-la-cambrera-dona-la-cara-i-torna-a-acusar-strauss-kahn.html
Alberto Fabra, nou president (per què serà?...)
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/439059-fabra-jura-el-carrec-i-treballara-perque-es-torni-a-parlar-en-positiu-del-pais-valencia.html
Passant a parlar sobre la Generalitat, ací el sidral ha estat enorme: Camps dimiteix, amb un discurs on "se sacrifica" per Espanya i Rajoy, on diu que se'n va més pobre del que arrivà (sic) i carrega contra l'oposició ("no se lo merecen".) Després vingué el debat d'investidura, amb el discurs autista i autocomplaent de Camps, la veu de canonge d'Alarte, l'impuls constructiu de Morera i el martell del "No a tot" de Sanz, per acabar amb Fabra de nou president.
Situem ara els principals esdeveniments en l'eix cronològic:
15 Juny L'EBA fa públics els resultats dels test stress. De 90 caixes 8 en suspenen: CAM (València), Atenbank i Eurobank EFG (Grècia), Banco Pastor i Caja 3 (Espanya), Volksbanken (Àustria), Unnim i Catalunya Caixa (Principat).
16 Juliol Rupert Murdoch demana perdó per l'escàndol de les escoltes il·legals del News of the World, tabloide sensacionalista britànic creat l'any 1843 i que eixí publicat, per darrer cop, el 10 de juliol.
20 Juliol Francisco Camps, arran de la decisió del jutge Flors d'obrir judici oral, presenta la seua dimissió com a President de la Generalitat Valenciana en una declaració als mitjans, sense permetre preguntes i en exclusiva per TVV, que l'emeté, en diferit, una hora més tard.
21 Juliol L'Eurogrup aprova el segon pla de rescat de l'economia grega (158000 milions d'euros) però les agpencies de rating, com ara la polèmica Moody's, tornen a rebaixar-li el deute uns dies després.
22 Juliol Anders Behring Breivik, de 32 anys, comet un doble atemptat: A les 16: 30 h, aprox, fa explotar una bomba, prop de la seu del Govern noruec a Oslo (8 morts). Dues hores després, desplaçat a l'illa d'Utoya, on se celebrava un campament d'estiu del Partit Socialdemòcrata Noruec, protagonitza una tempesta indiscriminada de trets (68 morts) fins que és detingut per la policia.
23 Juliol Mor, als vint-i-set anys, al seu domicili de Londres, la
cantant d'origen jueu, Amy Winehouse, la gran renovadora del soul modern, víctima de les seues addiccions a l'alcohol i les drogues. Amb tan sols dos treballs (Frank, 2003; Black to Black, 2007) havia venut més de deu milions de discos. S'afegix, així, al Club dels 27.
26 Juliol Nofisato Dialo, la hostesa guineana de què presumptament abusà Dominique Strauss-Kahn a un hotel novaiorqués el passat 14 de maig, concedix una entrevista a la BBC on explica, fil per randa, els detalls de l'agressió, diu, com a mode de lluitar contra la versió de l'ex-cap francés de l'FMI i el seu poder mediàtic.
26 Juliol Debat d'Investidura d'Alberto Fabra Part (PPCV), a les Corts Valencianes, com a nou President de la Generalitat Valenciana.
28 Juliol Presa de possessió d'Alberto Fabra com a president del Govern Valencià.
Resultats test stress de l'EBA
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/439142-grecia-al-segon-cop-no-falla.html
http://www.rtvv.es/va/economia/Europa-aprova-segon-rescat-grecia_0_521947802.html
Murdoch demana perdó i patix un intent d'agressió quan acudix al Parlament a donar compte de l'escàndol
http://www.3cat24.cat/noticia/1295747/mon/Murdoch-demana-perdo-pero-carrega-la-responsabilitat-als-directius-del-tabloide
Camps dimiteix i Canal 9 manipula (by Xavi Castillo)
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/436689-camps-dimiteix.html
http://oblongomirihi.wordpress.com/2011/07/22/xavi-castillo-comenta-la-dimissio-de-camps-i-la-cobertura-de-c9/
Aprovat el segon pla de rescat de l'economia grega per l'Eurogrup
http://www.vilaweb.cat/noticia/3913009/20110721/leurogrup-aprova-segon-rescat-grecia-contribucio-privada.html
Les massacres d'Oslo i Utoya (article comparatiu amb el feixisme valencià)
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/439782-les-victimes-del-doble-atemptat-de-noruega-seleven-a-77.html
http://www.linformatiu.com/opinio/detalle/articulo/utoya-pais-valencia/
En la mort d'Amy Winehouse
http://www.vilaweb.cat/noticia/3913635/20110724/commocio-mon-musica-mort-damy-winehouse.html
DSK al descobert
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/438147-la-cambrera-dona-la-cara-i-torna-a-acusar-strauss-kahn.html
Alberto Fabra, nou president (per què serà?...)
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/439059-fabra-jura-el-carrec-i-treballara-perque-es-torni-a-parlar-en-positiu-del-pais-valencia.html
dilluns, 11 de juliol del 2011
La pesta blava
El proppassat dilluns la presentació, a l'FNAC de València, del llibre "Noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana", d'en Vicent Flor (Afers. Catarroja, 2011) fou boicotejada per aquells que odien la llibertat d'expressió. Els uns disfressats de "valencianistes" ( les J.J. GAV ), els altres al descobert (España 2000) insultaren, interromperen i amenaçaren el personal assistent. Fins i tot es permeteren la gosadia de fer apologia de la violència política (mofant-se de Guillem Agulló, assassinat el 1993 a l'Alt Millars per uns boneheads). La policia, que estava avisada, tardà més de mitja hora en arribar i s'endugué, emmanillat, l'ex-falangista i líder de l'extinta Coalició (n) Valenciana, Juan García Sentandreu, per alliberar-lo unes hores més tard. Aquesta és la darrera baula d'una cadena que s'inicià els anys de la Reforma Política i que encara, hui dia, atia la dreta governant quan li abellix. Què dirien els grans mitjans si la notícia haguera passat a Euskal Herria?...
En fi, per collar aquestes fuetades del blaverisme residual que encara es resisteix a dissoldre's faríem bé de recórrer la bibliografia que els ha analitzat. Ens trobem, així, entre d'altres, les següents obres:
-"La pesta blava", de Vicent Bello (Eliseu Climent Editor, València 1988)
-"És més senzill encara, digueu-li Espanya" (Francesc de Paula Burguera, València, 3 i 4. Premi Joan Fuster d'Assaig 1989)
-"No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme" (Francesc Viadel, Barcelona, L'esfera dels llibres, 2006)
En el present post hi trobareu un ampli resum del primer d'aquestos treballs a l'entorn del fenomen blaver.
Enllaços per a la lectura:
LA PESTA BLAVA
1. DE LA CRISI AL MODEL VALENCIÀ DE FEIXISME DE MASSES (pàgines 13-63)
Els elements d’una crisi
En el període de temps que va des de l’any 1973/1976 fins el 1982 ens trobem al davant d’una doble crisi política, tant planetària (la Guerra del Yom Kippur, amb la subsegüent revolució del petroli) com ibèrica (fi de les dictadures portuguesa –Revolució dels Clavells, 1974- i espanyola –mort de Franco, 1975- ). A banda cal comptar amb un marc econòmic ben inestable (inflació, atur...) que menà, globalment, al triomf d’un nou model de capitalisme: el monopolista transnacional ( aquest, d’abast terrestre, s’imposa sobre les caduques estructures dels estats-nació, limitades als seus particulars límits fronterers) i la fi, a curt termini, de la seua alternativa. En efecte, els països addictes al socialisme real s’enfonsaren –llevat de casos aïllats com ara Cuba o Corea del Nord- ràpidament: si l’any 1989 queia el mur berlinés i, amb ell, el Teló d’Acer (W.Churchill, 1948), amb la dissolució de l’URSS (1991), vagament substituïda per la CEI, l’edifici s’ensorrava definitivament.
Quant a l’Estat espanyol s’engega el procés de Reforma Política (amb la disposició homònima, del 1976) que, anant de la llei a la llei, sense ruptures formals, desembocaria en la segona restauració borbònica, estructurada com a monarquia parlamentària. No acabaria de completar-se, aquesta transició democràtica, fins l’aprovació, en referèndum, de la Constitució (1978) i l’arribada del PSOE a la Moncloa, amb Felipe González, l’any 1982. Al meu parer l’etapa, que ha estat idealitzada com un èxit rotund, no té res de modèlica, atés l’alt grau de violències que hi actuaren, condicionant-la. No només els grups més revolucionaris, com els GRAPO o ETA, sinó també grupuscles d’extrema dreta (Batallón Vasco-Español, Fuerza Nueva) i, fins i tot, el propi exèrcit franquista, l’incipient GAL i els sectors retrògrads ( búnker) d’un règim que, i cal fer-ho notar, mai no ha vist depurades les seues responsabilitats penals (Llei d’Amnistia, 1977). Ben al contrari que les antigues potències feixistes (execució de Mussolini, 1945; Judicis de Nuremberg, 1946; Ocupació nord-americana del Japó, 1945-52) o, més avant, les democràcies populars (Ceaucescu és assassinat a Romania, prohibició dels Partits Comunistes a països de l’Est) a casa nostra cap dirigent franquista fou jutjat (Fraga fundà, tranquil·lament, AP, refundat com a PP el 1990) ni les seues sigles (FE-JONS) s’il·legalitzaren. Econòmicament el procés d’entronització del capitalisme internacional culminà amb els Pactes de la Moncloa (1977). L’entrada de l’Estat a la CEE i l’OTAN (1986) acabaria d’arrodonir el procés de satel·lització comandat des de Brussel·les (eix franco-alemany) i Washington.
Anant per feina, Bello ens fa saber com, mentrestant, al País Valencià una triple crisi coincidia per tal de confegir el brou de conreu perfecte per a la gestació, primer, i enlairament, després, d’un model propi de feixisme:
Econòmica: especialment, la indústria del moble i calcer, abundant al Baix Vinalopó (Elx).[1]
Política: l’incertesa respecte de l’evolució del procés de Reforma Política.
Sòcio-cultural: contracultura i secularització incomodaren la moral conservadora petit-burgesa.[2]
Des del vessant sociolingüístic trobem posicionaments situats els uns (elits castellanitzades) dels altres (normalització i autocentrament) als antípodes. Així, existia, d’una banda, una concepció del català com a llengua decadent, pròxima a l’extinció (franquisme, immigració) i dels catalanòfons com a gent rústega, del camp, de poble, sense formació acadèmica ni estatus social.[3] De l’altra, un nou corrent, que arrelava amb força a la universitat, pretenia fer de la llenguà pròpia l’eina normal d’expressió d’un poble al que li calia abocar-se al món del seu espill estant, autoreferenciant-se.[4] Aquest compromís de la càtedra li guanyà l’odi dels sectors liquidacionistes, per tal com prestigiava socialment el vernacle.
Fou en les classes mitjanes (fonamentalment les dels dos grans nuclis urbans, València i Alacant) caracteritzades pel seu castellanisme lingüístic, nacionalisme espanyol i autoimatge provincial que el nou model de feixisme valencià (el blaverisme) faria forat. Aquest, però, nasqué en un àmbit ben reduït, el búnker-barraketa, és a dir, els franquistes valencians afèrrims, que controlaven bona part de les institucions, com ara l’Ajuntament i Diputació de València (Miguel Ramón Izquierdo i Ignacio Carrau respectivament). Aquest grupuscle, endemés, comptava amb membres de les diverses famílies del Movimiento: carlins (Chulià Vicent, Martín Villalba), falangistes (Miquel Adlert) i catòlics (Xavier Casp).
És en aquest context que l’Estat –preocupat per una possible entesa entre els Països Catalans- intervingué, a bastament, al nostre País amb l’objectiu d’articular com a moviment seriós el que, en primer terme, no havia estat sinó una reacció desesperada de la dreta local més ancorada per combatre l’hegemonia de l’esquerra, que palesarien les votades a Corts Generals del 1977. Ho féu amb el desembarcament a València d’Abril Martorell, home de l’UCD de Suárez, que, ací, tingué en Attard i Broseta dos dels seus homes claus. Mentre aquest partit feia seu el missatge blaver d’altres entitats contràries a la cohesió territorial valenciana (com la Caja de Ahorros del Sureste, actualment CAM; o Las Provincias, dirigit per José Ombuena- antic falangista en la guerra d’Espanya- primer i MªConsuelo Reyna –agent de la censura- després) s’hi adherien entusiàsticament. L’esquerra, al seu torn, es mirava el fenomen amb sornegueria, suposant-lo foc d’encenalls de ràpid esvaïment. Llàstima, perquè aqueixa miopia encara la paga.
Caracterització del model valencià de feixisme
Àmbit d’actuació
El País Valencià. L’stablishment el veu amb bons ulls perquè, donat el seu marc d’actuació parcial, no pot aspirar a conquerir l’aparell estatal ni crear, així, conflictes internacionals.
Funció político-econòmica
Acció repressiva en contra de la classe obrera, el progressisme, la recuperació nacional, i d’altres moviments d’un caràcter més sectorial: feministes, ecologistes, punks, okupes, etcètera.
Novetats
Extrangeritza la població autòctona i natural del país (els catalanoparlants).[5]
La xenofòbia anticatalanista desplaça els processos habituals de lluita de classes en un sentit ultrareaccionari en polaritzar contra l’esquerra (catalanista) l’acció dels sectors populars convocats amb un missatge falsari d’exaltat regionalisme. Tot el malestar difús, també, de les classes mitjanes se centra a extirpar el virus catalanista, pretesament al servei d’un imperialisme catalunyés o, més especialment, barceloní, alhora que s’amaga l’autèntic conflicte –latent- que suposa la minorització lingüística envers el castellà i l’opressió social des de dalt.
Amb les seues consignes i eslògans rudimentàriament elaborats el blaverisme aconseguí d’intitular-se com el valencianisme i centrisme, desplaçant vers la marginalitat i la traïdoria els qui més esforços havien esmerçat en el redreçament del País, que, d’ara endavant, serien titllats, despectivament, de catalanistes. A més de travestir-se de demòcrates feren fora d’UCD i AP personatges vàlids i ben valencians com és el cas de Francesc de Paula Burguera (que crearia el PNPV) i Joaquín Muñoz Peirats respectivament.
3. EL PROCÉS EVOLUTIU DEL BLAVERISME (pàgines 67-138)
Etapa incial (1976)
-Reacció d’elements tardofranquistes a la Reforma Política.
-Membres
Mèdia del Movimiento (Levante, CNS, Hoja del Lunes)
Institucions predemocràtiques: Ajuntament i Diputació de València.
Junta Central Fallera (Ramón Pascual Lainosa)
-Àmbit d’actuació: València Ciutat, el cap i casal.
Etapa de consolidació
-Incorporació a l’acció política valenciana d’UCD i AP.
-Extensió extravalentina: grupuscles d’extrema dreta de l’Horta, Camp de Túria Alacant i Elx.
-Assumpció d’una simbologia: Senyera Coronada, regne de València, Llengua Valenciana.
-Apropament a la societat civil: Centre de Cultura Valenciana (rebatejat l’any 1978 com a Acadèmia, hui RACV), Lo Rat Penat, Ateneus, marítim i mercantil, Corpus, Altars Vicentins, Confraries marineres del Cabanyal...
-Auge de la violència. Objectius: Consell Preautonòmic, alcaldes esquerrans, PSPV, PCPV, PSAN, béns privats (cotxes amb enganxines del PV, quatribarrades...).
Aquest estadi es clou amb l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, l’any 1983, pel Congrés dels Diputats espanyol, a resultes del pacte entre UCD (Abril Martorell) i Alfonso Guerra (PSOE) que deixà en orris l’entesa que les forces valencianes havien signat a Benicàssim (nacionalitat històrica, màximes competències –via article 151-, País Valencià, senyera amb blau) i, ni cal dir, el projecte independentista (Estatut d’Elx). Sí la retallada a les reivindicacions majoritàries que ens dugueren a ser una regió, (Comunitat, de veïns?) amb un autogovern (¿) esquifit (article 143) eixí endavant fou, en bona mesura, per la pressió del blaverisme. Aquesta coadjudà al distanciament que de la racionalitat (unitat de la llengua) feren elements importantíssims d’organitzacions progressistes, com ara Antonio Palomares (PCPV) o Manuel del Hierro (família tronco del PSOE valencià).
Etapa d’estructuració com a moviment polític autònom
-Emancipació del blaverisme polític més radical respecte dels seus benefactors (UCD)
-Creació d’Unió Valenciana, exacerbament del discurs anticatalà.
-Decadència de grupuscles blavers primigenis (URV, ENV)
-UCD i AP, per no perdre mercat electoral, agreugen el seu anticatalanisme.
-Disminució de la violència, reservada per a dates assenyalades (9 d’Octubre, 25 d’Abril)
-Els aldarulls al carrer són substituïts per una política d’obstruccionisme intern a les Corts.
Mentre els nuclis de presa de decisions s’allunyen com més va més del ciutadà (UE, OTAN) el blaverisme difon la utopia compensatòria d’una regió autònoma.
La matriu anticatalanista
Aquest apartat s’inicia amb un reguitzell de citacions anticatalanistes emeses per l’òrgan d’expressió de Falange, la Conquista del Estado, durant els anys de la Segona República Espanyola. Tot comparant-los amb les equiescències publicades per Las Provincias ( tant en els editorials, com en les columnes dels col·laboradors i, sobretot, la secció en què els més exaltats perbocaven la seua bilis, el Cabinista) el parentiu ideològic d’aquelles amb aquestes sembla evident. No és d’estranyar, doncs, aquest mimetisme, car el director del diari, José Ombuena, combaté amb els nacionales a la guerra i publicà lloes als colpistes mentre els judicis sumaríssims enviaven al no-res milers de persones aplicant la retroactiva Ley de Responsabilidades Políticas (1939).[6]
Factors que afavoriren l’eixamplament de la base social procliu a les tesis blaveres:
-Castellanització imperant de la burgesia i àmplies capes de les classes mitjanes les quals, a més, no tenen cap mena de consciència de País.
-El fet que els drets democràtico-nacionals foren reivindicats, fonamentalment, per joves d’esquerres.
-La tradició psicocultural ambivalent dels valencians respecte del Principat. (complex d’Edip?)
-Forta castellanització de València, centre difusor del fenomen i capital avortada del País.
Herències ideològiques en què s’abeura el blaveram:
-Centralisme espanyolista, tant conreat pel franquisme.
-Anticatalanisme particularista conservador (Josep Mª Bayarri, El perill català, 1931)
-Substrat lerrouxista del republicanisme blasquista d’inicis del S.XX (PURA, El Pueblo)
-Tradició del feixisme clàssic falangista
La construcció del bloc social reaccionari
Trets ideològics
-Nacionalisme espanyol extremat.
-Estatalisme.
-Apologia d’un suposat ordre natural que demanaria l’existència de jerarquies.
-Racisme, recurs a la víctima propiciatòria.
-Defensa de la família tradicional/patriarcal.
-Ruralisme i paisatgisme alhora que defensen el progrés material del món modern.
-Populisme (parlar en nom del Poble) i costumisme (Micalet, Geperudeta, Falles, Paella...)
-Antiintel·lectualisme fonamentat en la religiositat.
-Validació de la violència.
-Apologia de la comunitat orgànica, mancada de conflictes d’interessos.
Com qualsevol moviment feixista, el blaverisme no dubta a fer servir un discurs maniqueu i contradictori, despreocupant-se’n de tanta inconsistència programàtica, de fàcil digestió per les masses alienades:[7]
-Els catalanistes seran acusats, segons convinga, de marxistes o agents burgesos.
-Combinaran l’acció parlamentària (Corts, Congrés) amb aldarulls al carrer.
-Mesclaran pretensions de respectabilitat amb provocacions verbals navalleres.
-Defensa d’una moral tridentina mentre alguns dirigents sovintegen prostíbuls homosexuals
No podia mancar, en aquest batibull de paral·lelismes amb els feixismes clàssics, el recurs a la figura del cabdill, el lideratge del qual és inqüestionable, garebé sagrat –totèmic. L’escollit fou un membre actiu del món faller, Vicent González Lizondo, desconegut en el món polític fins que l’altaveu mediàtic de Las Provincias l’encimbellà a l’altura de tribú de les masses.
Però, com pogué un moviment marcadament minoritari penetrar en la massa social amb una tan profunda intensitat? És clar que els calers i l’organització no davallen del cel. A algú li interessava fer bullir l’olla dels valencians enmig de la convulsa Transició.
L’embrió de l’expansió blavera el trobem a PROCUVASA (Promoción de la Cultura Valenciana S.A). Talment un polp amb múltiples braços aquesta empresa sembla tenir moltes ramificacions, i tots els camins porten a l’UCD. Fixem-nos: fou la seua la seu en què es creà el Consell Valencià (rèplica blavera al Consell Preautonòmic), començà la seua tasca goebbelsiana la revista Murta (1978) o instal·là durant un temps la seua residència el GAV. El fet que la seu provincial de l’UCD es trobara, curiosament, just al davall, fa de malfiar.
D’altres empreses i institucions directament compromeses amb el finançament del feixisme blaver. És el cas de la Caixa d’Estalvis de València, encapçalada per Marcelino Alamar, del qual n’era el secretari Manuel Broseta. Sense eixir-nos-en de l’espai usurer entropessem amb la Caja de Ahorros del Sureste –rebatejada CAM, el 1988. Aquesta, comandada per Vicente Ramos Pérez, tenia un full de ruta ben clar: provocar la secessió del migjorn valencià per tal d’agregar-lo a les províncies de Múrcia i Almeria en el fantasiós i irreal Sureste español. És des d’aquesta entitat que s’articuà un periòdic, La Verdad, controlat per l’Opus Dei, com altaveu difusor de la enrònia. El propi Ramos acabà tocant tots els pals: de primer, picà la porta d’UV. De més a més, i argüint el suposat separatisme (¿) dels lizondistes acabà en un altre projecte: Alicantón. Aquest sí que n’era, de separador, en pretendre fer de l’ahistòrica província d’Alacant una autonomia diferenciada, el País Alicantino (sic). El fundador d’aquest partit fantasma (només tingué un pèl de ressò a la ciutat del Benacantil, amb uns resultats ridículs), Miguel Navarro Sala, resultà ser l’activista blaver dels anys setanta que es feia anomenar Toni Sala. El seu cantonalisme de curta volada, com el de l’Horta, mirà d’envoltar-se d’altres pseudoinstitucions i sigles per tal d’aparentar un mínim de respectabilitat: IAEL (Instituto Alicantino de Estudios Lingüísticos), UPRA (Unión Provinvial Alicantina), AUIA (Asociación Independiente Universitaria Alicantina)...Gaia els crea i ells, els antivalencians, s’apleguen.
Entre més, s’afegí a la rotllana blavera una fracció important del sector cítricola (com ara Pascual Hermanos) que ensems collava el València C.F (J. de Miguel fou president, alhora, del Comité de Gestió dels Cítrics i l’entitat esportiva) mitjançant el control de la seua Junta Directiva justament a l’època en què el club adoptà l’estètica i el missatge blavers (canviaren la franja blanca horitzontal de l’escut per una de blava, dissenyaren la samarreta model senyera coronada) i abandonà la bona gestió (ruïna econòmica, descens a Segona Divisió, el 1985). Els successius presidents (Ramos Castro, Vicente Tormo, Arturo Tuzón) donaren suport al grup d’ultres violents, Yomus, caracteritzat pel seu feixisme anticatalanista.[8] Aquesta colla de lumpen, fills de mamà i nazis tingué en Carlos Serrano, el Abogado, el seu cap. Ell mateix reconeix que el propi club, de vegades, els ha pagat les entrades, i fins el transport, per tal de traslladar-se a animar els blanc-i-negres en les seues visites a altres estadis.[9] Atés el llarg llistat de desordres públics protagonitzats pels Yomus (atac al bus de l’UE Figueres -21-10-1986; apedregament de l’autocar de l’Elx i del cotxe particular de l’àrbitre -26-1-1987;llançament de pedres al bus del Barça B -26-2-1987; atac a un bus que conduïa seguidors del CE Castelló i llançament de pedres contra dos cotxes de seguidors orelluts -21-2-1987) de què donà compte la premsa valenciana en tan sols uns mesos (resseguibles a les pàgines 124-129) és inexplicable el nivell de tolerància que havien desenvolupats els manaires xès. Llevat que ja els anara bé, per motius de coincidència ideològica.[10]
D’entre les empreses privades que fomentaren, amb cooperació crematística, el monstre blaver hi ha JOBAC (Silla), Vicente Santaperpètua (Alaquàs), els germans Lladró. De la Safor no en mancaren, de subscriptors: Hermanos Chova (Gandia) i Peiró Camaró (l’Alqueria de la Comtessa) hi participaren a cor què vols. El llistat de col·laboracionistes, tant empresarials com “lletraferits” pot consultar-se a les pàgines 115-117 de l’obra.
UNA APROXIMACIÓ TIPOLÒGICA (pàgines 141-215)
En aquest apartat Vicent Bello mira d’establir una classificació del feixisme regional- la taxonomia blavera, vaja!- i li’n surten diversos, de tipus:
Protoblavers
Serien els precursors del moviment reaccionari, distingint-se’n tres extraccions: hispanofeixistes (José Ombuena), antinormativistes (Josep Mª Bayarri inventà una ortografia fonamentada en el seu idiolecte valentí, l’any 1922) i particularistes locals (Antonio Ubieto, catedràtic d’Història Medieval a la Universitat de Saragossa, del qual n’és deixebla l’adés referida García Broch –avui, pel 2011, en la formació de l’ex-falangista Sentandreu, Coalición Valenciana.
Blavers inicials
Aquells que signaren l’acta de naixement del secessionisme i als quals s’afegiren, els primers mesos del 1976, els protoblavers. Són, bàsicament, les restes institucionals tardofranquistes ( Miguel Ramon Izquierdo, senador d’UV quan es publicà el llibre; Ignacio Carrau Leonarte, a més del sindicat vertical CNS) i un grup d’escriptors botiflers (Xavier Casp, Miquel Adlert) que traïren els temps de l’editorial Torre i les tertúlies domèstiques per enveja als nous valors literaris (Joan Fuster, sobretot) que els depassaven. Amb ells, sorgirien les teories a l’entorn de l’idioma valencià (llatí vulgar mossàrab, dialecte occità perifèric –tòpic llemosí-, evolució dels parlars ibers –ilergetes, edetans i contestans-...) com més va més surrealistes. Donaren, en fi, coartada intel·lectual a la maniobra que, encara que falsària, s’empassare milers de compatriotes d’aquells que el desaparegut Josep Vicent Marqués [11] encabia en la fosca consciència. La nòmina de suposats maítre à penser blavers s’engreixà amb les aportacions d’homes com Vicente Giner Boira (sort que el fill li eixí civilitzat[12]), propietari de Mangold i Aumar –l’empresa concessionària de l’AP-7- Diego Sevilla Andrés –catedràtic de Dret- Eduard Chulià Vicent –president del Círculo Aparisi i Guijarro, tan tradicionalista com el personatge-Vicente Luis Simó Santonja –membre del Club de Roma- o el ja referit Ramon Pascual Lainosa. D’aquest darrer, cal ressenyar que fou qui infiltrà l’anticos blaver al món faller i candidat a líder primigeni del moviment. Els seus favors, però, no foren pagats. De fet, Las Provincias ni se’n recordà, del seu obituari, passant de puntetes.
Blavers instrumentals
Personatges que, tot i conéixer els orígens i unitat de la llengua, se’n serveixen de la demagògia blavera a fi d’obtenir una bona bossa de vots, usant l’espantall de l’imperialisme català. Aquestes persones cultes, de façana democràtica, pertanyien, majoritàriament, a l’UCD. La seua participació, si més no pública, dels leit-motiv secessionistes, serví per presentar-los com un discurs seriós, a considerar, al davant de la societat. Abril Martorell, Attard, Manuel Broseta, Manglano del Mas i Enrique Monsonís, entre d’altres, en formaren part. Aquest últim substituí Josep Lluís Albinyana (sector PSPV del PSOE) al capdavant del Consell Preautonòmic.[13]
Blavers hiperideologitzats
Podríem convenir a descriure’ls com els exaltats del blaverisme. Duts al paroxisme, molts d’ells vorejarien l’homologació amb els camises parda italians dels anys vint, o, a l’Alemanya de Weimar, les Seccions d’Assalt. Per aquesta mena de gent qualsevol acte o manifestació que no combregue amb el seu estret marc ideològic són provocacions a què han de respondre amb l’acció. Tan se val una colònia d’escolars organitzada per ACPV, com l’escenificació teatral o la commemoració del 750é aniversari de la conquesta cristiana de València –Lizondo, en premsa, parlà d’una valencianía amb més de mig milió d’anys (sic)[14]
Manllevant-li els mots al propi Bello: “Rituals obsessivo-compulsius, dramatitzacions histèriques, interpretacions delirants i persecutòries, vivències de despersonalització i conductes psicopàtiques apareixen immediatament en observar les formes de procedir de l’anticatalanisme.”
Ateses les conductes, de violència gratuïta, d’aquestes persones, l’autor conclou que patixen una mena de complexe d’Edip on pretenen negar i carregar-se el pare (català) per amor a la mare (València).
Entre els ideòlegs més perspicaços adscrits, almenys de paraula, a aquest corrent trobem Juan Ferrando Badia (catedràtic de Dret Polític a l’UVEG: capaç de defensar, en diferents mitjans, l’eixamplament de la identitat valenciana en un, i l’europeisme falsament universalista en un altre.[15]), Baltasar Bueno (habitual columnista, encara, de Las Provincias) o Eduardo Primo Yufera, l’home del blaverisme al CSIC, més franquista que Franco.[16] Crearen una Associació d’Amics de l’Acadèmia, amb l’alcoià Gonzalo Ebri Ferrer. Mentrestant el màxim exponent de l’ACV, Carles Recio, publicava un Diccionari diferencial en què salvatge (català) era zulú (valencià). (¡)[17] No comments...
Blavers per impregnació
“Són aquelles persones que han assumit l’anticatalanisme en grau divers, i a causa, principalment, de l’efecte del bombardeig propagandístic persistent i reiteratiu. Constitueixen la immensa majoria de la massa blavera.”[18] És evident el caràcter de moviment reactiu i Aquest, a poc a poc, ha assolit l’status de regionalisme banal, tan inconscient com present.
“Jóvenes Nacionalistas Españoles”
Grosso modo, es caracteritzarien per:
-Perspectiva etnocèntrica de la cultura catalana (subalterna, desvaloritzada).
-Són de classe mitjana (tècnics, periodistes, funcionaris)
-Objectiu: consolidació irremissible de l’hegemonia social del castellà.
-Reaccionen contra qualsevol tímid avenç normalitzador.
De dretes:
-Eliseo Palomares: cronista de Sinarcas (els Serrans), col·laborador de l’ACV. Critica l’ús del català a les Falles.[19]
-Joaquín Calomarde: docent. Diferencia, falsament, entre castellà i espanyol amb un doble objectiu: difuminar l’absoluta hegemonia del castella i desterritorialitzar –estrangeritzar- la resta de llengües parlades a l’Estat.[20]
-Ricardo Bellveser: negre de Lizondo, col·laborador de Las Provincias, en què criticà la inclusió del Misteri d’Elx com a mostra de la cultura catalana.[21]Formà part de la Asociación de Escritores Valencianos en Lengua Catellana (AEVLC). Per cert que, actualment, presenta l’espai cultural “Encontres” a Canal Nou Dos. El PP sí paga traïdors.
-Benigno Camañas: Cadell de Mª Consuelo Reyna a LPV, rotatiu que abandonà l’any 1988 per tal d’engegar un projecte mimètic, Mediterráneo, òrgan del provincianisme castelloner. És un dels habituals en les “tertúlies” de TVV, tant al “Bon dia” de C9, com al 24Nit.[22]
-Pedro J. de la Peña: col·laborador de LPV fins l’actualitat.
D’esquerres:
Durant un temps la Cartelera Turia, revista valentina dedicada al cinema i l’art jugà a l’equidistància entre l’anticatalanisme violent i el catalanisme pacífic. Des de l’èxit d’UV el 1986, però, cessà la complacència amb els primers i les burles als segons.
Lerrouxistes
D’edat avançada. Tot i creure’s esquerrans els seus valors políticosocials eren indestriables dels plantejaments conservadors. Pouen el seu anticatalanisme del substrats blasquista – Azzatti a El Pueblo[23], poca broma!(inicis del S.XX) i franquista.
-José Mª López Corts (1902-1984): Tenia una columna pròpia, “Micalet, hora cero”, a LPV.
-Rafael Hernández Zafrilla: periodista, militant del PSOE. Fruïa, també, en redactar la columna “Caza al ojeo” a LPV. Des d’aqueixa talaia criticà l’ús del català per part del rector d’aleshores, Ramon Lapiedra, en l’acte d’obertura del curs a L’UVEG.[24]
-Manuel del Hierro: Passavolant de la política (PCE, PSOE, CDS), proclamà dur “el blau al cor”. Cap, com hem dit suara, de la família tronco, de l’Horta, del PSOE, en apuntar-se al CDS escrigué a LPV fins que se’n desentengueren, d’ell, quan es donà de baixa.
-José López Domingo i Santiago González Díez: ambdós militants del PSOE. Foren processats per un pamflet amenaçant contra Vicent Badia (militant del PNPVa Burjassot). Malgrat l’expedient que els obrí el comité nacional (valencià) el federal (espanyol) els readmeté i arribaren a l’equip de govern (com a batlle i tinent d’alcalde). L’any 1985 Díez fou jutjat per prostitució infantil. Domingo també abandonà el joc polític.
-Enrique Belenguer Donad: Amagant la seua militància a UV i, amb el pretext de la seua militància, jovenívola, com a llibertari, ataca ferotgement les sigles PV.[25]
Neoblavers
Caldria emmarcar el seu naixement com a reacció a la tercera etapa blavera. Suposarien una mena d’intent d’entesa, de tercera via, equidistant tant dels blavers com dels panques i que buscaria les bases on fonamentar un nacionalisme estrictament valencià, compatible amb el marc constitucional espanyol. Aquestse situaria al bell mig del ventall polític, entre el projecte païsoscatalanista i el secessionista, que seria una resposta als plantejaments del primer. Tant els uns com els altres, anirien errats. El seu text canònic, De impura natione, d’Eduard Mira i Damià Mollà, fou ràpidament contrarestat per un altre, València, 750 anys de nació catalana, de Josep Guia i Marín, l’històric dirigent del PSAN.
En parer de Bello els seus objectius polítics són sostraure vots, tant a l’UPV (corrents propers al centre-dreta) com d’UV (sectors més regionalistes i menys ideologitzats). Aquests neoblavers complirien tres funcions: exculpar la praxis feixista dels blavers, legitimar els valors del capitalisme i mixtificar la problemàtica democràtico-nacional en presentar, la valenciana, com una societat orgànica, com un cos harmònic.
El propi autor s’arrisca a aventurar que un projecte regionalista com el patrocinat per la tercera via només podria encarnar-lo el CDS, l’última esperança, segons ell, d’un centre-dreta valencià imbricat en l’aparell estatal, car situava AP com a partit residual i sense expectatives. A més, creia que el blaverisme ben prompte entraria en la quarta fase, aquella en què seria capaç de conquerir, per se, el govern, amb funestes conseqüències quant a la llengua i les llibertats.Val a dir que esmenar la plana a bou passat és molt fàcil, però el bo d’en Vicent no podia anar més desencaminat. CDS desaparegué amb celeritat, mentre que seria precisament AP –PPCV- qui es disfressaria de valencianista i assoliria el poder (1995) amb el pacte del pollastre amb UV per, més tard, fagocitar-la i campar, triomfal, amb majories absolutes (1999, 2003, 2007, 2011?). A part, la proposta neoblavera, anys a venir, cristal·litzaria en el Partit Valencià Nacionalista (PVN) de Pepa Chesa, una escissió de l’UPV. Aquest grup mirà d’acostar posicionaments amb UV i ENV, entre d’altres, per tal de bastir una Convergència Valenciana.[26] No seria fins l’any 1996, al Congrés de l’Eliana, quan UPV adoptà com a marc nacional el País Valencià i, dos anys després, fou el pal de paller del Bloc Nacionalista Valencià –nom manllevat, per cert, al primigeni Bloc de Progres Jaume I d’Elisu Climent- que la tàctica neoblavera fructificara, parcialment. La cobertura intel·lectual la subministraria Joan Francesc Mira amb el seu assaig Sobre la nació dels valencians. (València, 3i 4, València, 1997)
ALGUNES FORMES DE LA TEORIA I DE LA PRÀCTICA (pàgines 219-331)
Els nuclis confusionaris específics del blaverisme
Ateses les recerques de Bello el fenomen blaver tindria, quant a mecanismes discursius i d’agitació, un vast conjunt de coincidències:
-Greus distorsions en les estructures espàcio-temporals.
-Falsa identificació (com a valencianistes) i falsa diferenciació (lingüística).
-Preponderància dels pensaments projectius (aplicació personal d’estereotips).
-Lògica maniquea (bons-roïns) de la segregació i la identitat pura (blavera).
Aquests mecanismes miren de construir una realitat ad hoc, quimèrica, com a resposta a una realitat (lluita de classes, llengua catalana, fet diferencial) que no poden pair. El màxim exponent d’aitals conductes és l’òrgan de premsa, LPV. Segons l’autor els nuclis confusionaris de què se serveix el feixisme valencià (?) són els següents:
1- Fetititxisme nominalista en l’ús del terme “català”. Un mot que, sotmés al reduccionisme miop, vindria a significar, només, la territorialitat geogràfica de la CAC, açò és, el Principat.
No és d’estranyar, doncs, que, aplicant aquesta mentalitat –en què cada cosa té la seua paraula i la complexitat ha d’ordenar-se jeràrquicament- qualsevol referència a la catalanitat dels valencians –ni que siga idiomàtica- siga conceptuada com una agressió, imperialista, des del nord.
2-Identificació entre catalanitat cultural i catalanisme polític. Aquest axioma inclou, a més, el sotmetiment de la primera al darrer.
De resultes d’esta identificació determinista –una cosa és la llengua que es parla i tota una altra l’asdscripció nacional i l’ideari amb què hom puga combregar- el fet, natural i innocent, que un valencià parle la seua llengua pròpia seria símptoma de simpatitzar amb les tesis fusterianes.
3-Homogeneïtzació de totes les formes de “catalanisme polític” en una massa indiferenciada.
Qualsevulla organització que no accepte, fil per randa, el credo blaver és considerada enemiga. És la clàssica divisió entre els bons (ells) i els dolents (ací entren des del catalanisme més desacomplexat i coherent –EI, PSAN- fins els sectors més nostrats del PSOE –Vicent Soler, Ximo Puig- passant pels nacionalismes autonòmics de nord –CiU-, sud –UPV-BLOC- i llevant –PSM, UM-).[27]
4-Interpretació de la no-castellanitat en termes de no-espanyolitat o antiespanyolitat.
Fonamentats en una visió vuitcentista del concepte d’estat-nació (en què Espanya no acomplix sinó la primera condició) els blavers trobaren en les famílies caracteritzades per la dimissió lingüística (acastellanades per ascendir socialment, talment els coents dels sainets d’Escalante)[28] el seu públic més fidel. Són gent que no poden tolerar que allò que tants sacrificis –si més no psicològics- els costà se’n vaja en orris per la dèria normalitzadora de quatre il·luminats.
Són els mateixos que, mentre el català de València es reduïa a subdialecte intrafamiliar, folklòric i residual en època franquista, fins permetien la llengua a les Falles i un Diccionari català-valencià-balear que es presentà a l’ajuntament valentí sense cap obstacle. Tanmateix, quan es passa de la dita “valencianía” i el “regionalismo bien entendido” a la reivindicació d’un ús normal, una igualtat efectiva i la dignitat com a país, escaroten la granja amb l’espantall dels “rojoseparatistas”. No n’hi ha cap més intransigent, en fanatisme, que el convers.
5- Al davant de la impossibilitat d’establir uns límits definitoris entre allò valencià i allò català tendixen a situar el nivell zero de catalanisme (la garantia de ser un buen español) en el fet d’abandonar el conreu del vernacle i abraçar l’ós castellà. És aquesta decisió (seguir el corrent dominant, deixar-se engolir pel peix gran) el que pretén l’afany indissimulat i constant de problematitzar la llengua –ús, orígens, nomenclatura...-. Oposant valencià i català, creen, així, un fals conflicte, que, a part d’escamotejar al poble l’enfrontament - aquest sí, real, secular- entre català i castellà (minorització, substitució), li oferix l’eixida, fàcil, d’usar una llengua sense connotacions de signe advers.
Els blavers, en el seu cervell estret, manlleven al català la seua vasta diversitat de particularismes –tot i ser una de les llengües romàniques més unitàries, més que el castellà, d’unitat indiscutida- per dur-lo al binomi de dos dialectes: d’un cantó el valencià (l’apitxat de l’Horta,la Ribera, Xàtiva i Gandia, tot menyspreant el meridional o l’alacantí) i, de més a més, el català (barceloní), ambdós proclamats llengües diferents i en col·lisió.
El mite d’una llengua diferenciada del català únicament pot mantindre’s com a ideologia en la mesura que no s’intente acotar, explicitant-ne forma i límits. És d’aquesta manera que cada blaver, per ciència infusa, es creu filòleg i pontifica la seua pròpia i particular normativa i mètode d’identificació dels catalanismes. Per això quan Carles Recio intentà posar en paper, amb tots els ets i els uts, la suposada frontera valenciano-catalana en el seu Diccionari diferencial (1977) la premsa blavera se li tirà al damunt. Els havien espatllat el xollo de la suggestió imaginativa. Sense proposar-s’ho havia fet manifest que el rei (la teoria secessionista) va nuu. [29]Ca! A què treu cap normativitzar un idioma domèstic? Les normes per al idioma per excel·lència (castellà, o espanyol, que ells no en tenen, de qüestió de noms)-deuen pensar.[30]
6-Polivalència contradictòria de l’estereotip “catalanista” . Aquest se li imposa a qualsevol subjecte sense analitzar la seua realitat individual, concreta. La possibilitat d’acció dels mecanismes projectius, així, es veu multiplicada.
El feixisme –en aquest cas, el blaver- radicalitza i generalitza els elements constitutius d’una consciència tribal i pre-democràtica en un procés de psicosi col·lectiva. Al seu través s’expressa la figura del burgés furiós, el qual té una cosmovisió ambivalent, esquizoide, del capitalisme: és alhora acceptable civilització i càrrega feixuga, ensems li ret submissió i fantasieja, fondament, de destruir-lo.[31]
Els ingredients de l’estereotip de “catalanista” suposa, en analitzar-lo, una mescla bipolar d’elements incompatibles. Bello ens els esgrana:
-Separatisme català dels 30’s segons el feixisme castellà (independentisme disfressat d’autonomisme, hipocresia, antiespanyolisme, anacrònic, egoista, immoral, imperialista vers València i les illes).
-Imatge del català de dretes consolidada durant el franquisme (treballador, seriós, negociant, pesseter, conservador, clerical, particularista).
-Tòpics sobre el fenomen sòcio-cultural del Principat d’època tardofranquista (progressista, europeista, liberal, esnob, modern, gauche divine bohèmia).
-Llocs comuns de l’statu quo a l’entorn del moviment democràtico-nacional del País Valencià (marxisme, contracultura, tercermundisme, utopisme, estètica de progres pobres, seguidisme catalunyés).
El blaverisme no coneix el principi de contradicció. Usa, per tant, en un mateix discurs, idees antagòniques, sense escrúpols ni escarafalls. De vegades, en llegir-los, apar que estiguen defensant-se d’una amenaça degenerativa, tant temen una presumpta despersonalització.[32]
En parer de Bello el blaverisme respon a les característiques del deliri psicòtic paranoide, estudiades per Carlos Castilla del Pino: [33]
1-No acceptació d’una realitat provocadora de conflictes per al subjecte.
2-Negació d’aquests com a conflictes interns i individuals.
3- Projecció de les contradiccions com a conflictes exteriors.
4-Creació i difusió de fantasies substitutòries.
Segons Del Pino, traduït “ La inacceptació de si mateix.Aquesta és l’àrea d’intolerabilitat: ser com s’és. Aquest és el conflicte generador, conflicte que és molt més que conflicte amb una realitat, al cap i a la fi passatgera. Ser com s’és, no voler ser com s’és, és un conflicte permanent i, a més a més, poques vegades resoluble. D’ací ve la seua cronicitat, i la cronicitat del sistema vicariant, que usa per a la compensació del seu self.”
OBSERVACIÓ SOBRE LA PROPAGANDA
Trets del llenguatge feixista:
-Intencionalitat difamatòria mitjançant una comparació absurda com ara qualificar d’insecte l’enemic polític.[34]
-Transformació en exigència als poders públics i la societat d’actituds que el moviment blaver no ha estat capaç d’assumir, per exemple, en el cas d’un dels seus factòtums: Miquel Adlert Noguerol.[35]
La propaganda a la premsa diària
Vicent Bello en fa una anàlisi a través de les informacions abocades al paper per LPV des de les darreries del 1985 fins l’estiu de l’any seguent. Durant aquest breu període –tot just depassa el mig any- el diari portaveu del blaveram aixopluga un seguit de campanyes de pressió mediàtica:
-Davant del projecte de nou logotip que l’Ajuntament de València havia endegat, aplegant a recollir signatures en contra.
-Oposició a la recepció de TVC gràcies als repetidors d’ACPV, costejats a càrrec dels seus tenaços socis.
-Desprestigi del Segon Congrés de la Llengua Catalana.
-Atacs a la docència en català a l’àmbit universitari.
-Defensa del manteniment, a l’aire lliure, de les restes de l’antic Palau Reial que aparegueren als Jardins dels Vivers en fer unes obres.
-Agitació antifeminista i criminalitzadora dels punkies
NOTES AL PEU
[1] Inflació al País Valencià: 1973 (14,7%) 1976 ( 24,6%) Atur 1985-86 (20%). “Entre 1985 i 1986, només a la comarca del Baix Vinalopó, tancaren 45 empreses del calcer que afectaren a 2000 treballadors.”
“ (...) la col·locació oficial en el sector del moble va baixar entre 1977 i 1981 en un 35% (...)”
VICENT BELLO, La pesta blava, Eliseu Climent Editor, València 1988. pàgs. 21-22.
[2] Sexualitat lliure, lluita antipatriarcal, noves estètiques –minifalda, cabells llargs...- op.cit pàg. 25
[3] És simptomàtica l’anècdota que protagonitzà Julián San Valero, professor d’història, de fer arqueologia folklòrico-lingüística amb el català. op.cit pàgs. 27-28
[4] Podem situar l’inici d’aquest tendència amb la publicació de l’assaig més reeixit, i polèmic, de Joan Fuster i Ortells, Nosaltres, els valencians, l’any 1962. Al seu voltant nasqueren el PSV, PSPV, UDPV, el PSAN o Germania Socialista, entre d’altres organitzacions.
[5] Tenint en compte el grau d’assimilació, en termes nacionalitaris, dels jueus alemanys dels anys trenta del S.XX, no sé si qualificar aquest aspecte d’autèntica novetat.
[6] “Cuando aún era de noche sobre los campos de España y roían sus carnes el cáncer marxista y la lepra liberal. Cuando todo era tinieblas. Y el patriotismo era pecado. (...) Entonces clamó tu voz magnífica y profética. –Profeta de España. Precursor de España.- (...) Y los caminos torcidos se rectificarían; y los escabrosos serían allanados. Para dejar paso a la Majestad Augusta de la España Azul. (...) Y crecieron Falanges fieles a tus consignas. Osados como cachorros de león. Obedientes como cadáveres en pie.”
JOSÉ OMBUENA a Avance “Órgano de la 3ª Compañía de Radiodifusión y Propaganda en los Frentes” (30-3-1939)
[7] “Se’ns pregunta quin és el nostre programa. El nostre programa és simple: nosaltres volem governar Itàlia. Es parla de programes. Ja n’hi ha massa. No són programes de salut allò que fa falta en Itàlia, són els homes i la voluntat”. Benito Mussolini (1922)
“(...) nuestro programa está contenido en el texto del himno regional.” Mª Dolores García Broch, número 2 de la llista d’Unió Valenciana a l’Ajuntament de València (1987)
[8] “Sin embargo los ultras del Valencia hasta el momento no nos han causado ningún problema y eso lo agradece el club, ya que apoyan al equipo en casa y fuera y eso hay que tenerlo en cuenta.”
ARTURO TUZÓN, declaracions al diari Levante-EMV (27-11-1986) op. cit pàg. 126
[9] “Desde el comienzo de temporada nos regalaban cinco entradas para los Yomus más necesitados.” Declaracions d’el Abogado a Las Provincias (4-3-1987, pàg. 59)
“De vez en cuando la directiva nos pone un autobús y ya está; como el día de Alicante.
Declaracions d’un membre de Yomus al Levante-EMV (24-2-1987, pàg. 5)
“El vicepresidente del Valencia, José Domingo y el presidente del Mestalla, José Moret han sido dos de los directivos que con frecuencia se han entrevistado con los Yomus. (Las Provincias 4-3-1987 pàg. 59)
op. cit pàgs. 127-128
[10] El 22 de juny de 1987 a la Sala- Xúquer de València, enmig d’un sopar-homenatge al València C.F, Lizondo hi arribà i “saltó la primera gran ovación de la noche” (Las Provincias, 24-6-1987 pàg. 52) op.cit pàg. 129
[11] País perplex. Eliseu Climent editor (3i4) València,
[12] La Commonwealth catalanovalenciana, 2010
[13] El seu anticatalanisme visceral no s’ha reduït, més aïna ha aprofundit en la dèria com hom pot comprovar al documental Del Roig al Blau, la transició valenciana, Taller d’Audiovisuals de la Universitat de València, 2002.
[14] Versió de la Vicenteta de Favara, de Bernat i Baldoví, pel còmic (quo vadis?) Albert Boadella. op.cit pàg. 165 “Lizondo comenzó por advertir que éste es también el 2137 aniversario de la ciudad (...) según comenta (...) 500000 años antes de Cristo se avalaba nuestra entidad política, y por ello sería conveniente remontarnos también a esa fecha.” Las Provincias (23-12-1987, pàg. 21) op.cit pàgs. 155-56
[15] op. cit pàgs. 159-160
[16] Acudí a vetlar el cadàver del genocida mentre el fill era detingut per cremar una bandera amb l’àliga on els Vivers. Quina família! op.cit pàg. 163 (nota al marge)
[17] op.cit pàg. 166
[18] op.cit pàg. 167
[19] “Hoy, las fallas no sólo son una fiesta local sino nacional y hasta internacional, y es lamentable que por un patriotismo mal entendido hagamos incomprensible para muchos esos monumentos originalísmos de arquitectura y escultura efímeras (...) También pecan de infantilismo político los que tienen la manía de cambiar el nombre de pueblos y calles por sus equivalentes aborígenes, con pintadas que despistan a viajeros y visitantes, o con los nuevos nombres presuntamente valencianos intercalados en textos castellanos (...) resulta ridículo e improcedente pretender que escrivamos en castellano Xàtiva, Quart o Aldaia en lugar de Játiva, Cuarte y Aldaya.” Las Provincias (28-2-1988 pàg. 34) op.cit pàg. 172
[20] “¿Castellano o español” Las Provincias (28-2-1987 pàg. 30) op. cit pàg. 173
[21] “Pero volviendo a la “tradición cultural”, desde la información que tenemos y las pruebas inesquivables de la tradición local, el Misteri es tan cultura catalana como la conquista del oeste por los colonos en una gesta histórica británica.” Ricardo Bellveser Las Provincias (14-7-1987, pàg. 40) op.cit pàg. 178
[22] Mª Consuelo Reyna escrigué una nota en sel seu honor quan deixà el diari on diu, textualment,: “Benigno es un periodista de cuerpo entero, conoce cada recoveco de la profesión, sabe que lo importante es la honestidad, no la objetividad.” Las Provincias (22-7-1988, pàg. 5) op.cit pàg. 181
[23] El missatge anticatalà blasquista, transmés al poble mitjançant el periòdic El Pueblo, tingué en Félix Azzatti el seu exponent més rabiós. Podeu fer-ne un tast, de les seues diatribes, gairebé fatues, a El valencianisme polític (1874-1939) obra d’ALFONS CUCÓ I GINER (Lavínia,1971; PUV, 2005)
[24] “El martes fue inaugurado el curso académico en la Universidad Literaria de Valencia, lamentablemente catalanizada por su rector, el conocido noi lingüístico Ramon Lapiedra. Todo el acto se llevó a cabo en parla catalana y tuvo que ser soportado pacientemente, por todos los asistentes, autoridades incluidos. Lerma (...) tuvo que tolerar el trágala impuesto por el tal Lapiedra, al que algunos ya apodan pedrusco y cudol.” Hoja del Lunes (7-10-1985, pàg. 20) op.cit pàg. 186
[25] “Ni el PSOE-PV, ni PCPV, ni IU, ni UPV, no saben no contestan (...) ya sòlo con el mantenimiento de su nombre o anagrama, ya atentan contra nuestros estatutos de autonomía.(...) son ellos los que intentan sojuzgar y avasallar al pueblo valenciano para anexionarlo a las cuatro provincias catalanas actuales, en nombre de un falso izquierdismo (...) Las Provincias (4-8-1988 pàg. 192) op.cit pàgs. 191-192
[26] A tall d’anècdota l’actual conseller de Ciutadania i Immigració, Rafael Blasco, en formava part, del projecte. Després d’haver passat pel FRAP i el PSOE, en fracassar l’intent convergent, aniria a parar al PP. Camaleó, camaleó...
[27] El fet que des del blaverisme s’ataque fins el PP acusant-lo de catalanista per haver creat, l’any 1998, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, prova amb escreix el nivell de paranoia surreal en què viu aquest món.
[28] Recomane la lectura de “Tres forasters de Madrid”, disponible al web de l’Institut Joan Lluís Vives.
[29] “LA ACADEMIA VALENCIANA DE CULTURA SE DESVINCULA DEL DICCIONARIO CATALÁN-VALENCIANO DE CARLES RECIO (...) La Academia de Cultura Valenciana, que ha publicado ya unas Normas Ortográficas de la Lengua Valenciana, sigue sin confeccionar ni editar el diccionario oficial que corresponde a dichas normas.” Levante-EMV (14-2-1985) pàg. 32 op.cit pàgs. 284-285.
[30] “fora d’això-i com a prova a contrari- és fàcilment constatable com entre tots els partidaris d’aquestes tesis <<denguno deyo tié sás mesmas lopinione der castenallo o’l pikinglis” op.cit pàg. 286.
[31] SAUL FRIEDLÄNDER, Reflets du nazisme, Editions du Seuil, París, 1982. op.cit pàg. 292
[32] “Creo que todos habremos llegado a la conclusión de que ni son fantasmas, ni es una lucha de clases, ni se trata de luchar una ideología contra otra, es sencillamente que nuestro ser, nuestro yo, se pretende que desaparezca”.<<Carta a mi pueblo>VICENTE GONZÁLEZ LIZONDO Las Provincias (15-10-1988) pàg. 16 op.cit pàg. 297.
[33] CARLOS CASTILLA DEL PINO, Introducción a la Psiquiatría, vol. II, Alianza Editorial, Madrid, 1980. op.cit pàg. 298.
[34] “Está claro que los socialistas valencianos se arrastran como energúmenos y gusanos de seda que no se dan cuenta de que se asfixian en el interior de su capullo.”VICENTE GONZÁLEZ LIZONDO Las Provincias (28-10-1988) pàg. 17 op.cit pàg. 317
[35] L’Acadèmia de Cultura Valenciana no el va deixar ingressar com a membre (el boicot es deu a Simó Santonja, gendre de Diego Sevilla Andrés) tot i que ell havia sigut el pare de les Normes del Puig (1977) incloses al seu opuscle “En defensa de la llengua valenciana: perquè i com s’ha d’escriure la que es parla.”. El motiu era que Xavier Casp pretenia endollar el seu cunyat, i, vés per on, ensems fundador de PROCUVASA, Benjamín Narbona Arnau.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)